49 (la hisòria perduda en els records)
La foscor Terriblement cansat, estic estirat al llit, de panxa enlaire i sense moure’m. Han passat dos minuts des de que he parlat per telèfon amb la meva noia, i crec que si hagués sabut el que m’esperava, ni tan sols hagués agafat el telèfon. Feia dies que volia parlar amb mi, però jo intentava evadir-me d’alguna manera o altra, o era la feina, la uni. o qualsevol altre excusa. Es queixava contínuament que no li feia cas i no era atent amb ella, tenia part de raó perquè cada vegada la suportava menys. La fi de la nostra relació es veia venir, i jo no tinc la intenció de canviar-ho. La veritat és que no estic disposat a compartir la meva vida amb ningú, de moment. Cada dia desitjo més estar sol, i realment ho estic; a la universitat no acostumo a parlar amb ningú i a la feina poques vegades surto de gresca amb els companys de feina. Vull estar sol, i no sé perquè. Mentre estic pensant amb el meu trist present i desolador futur, el tic tac del meu rellotge s’obra pas dins el meu c