49 (la hisòria perduda en els records)
La foscor
Terriblement cansat, estic estirat al llit, de panxa enlaire i sense moure’m. Han passat dos minuts des de que he parlat per telèfon amb la meva noia, i crec que si hagués sabut el que m’esperava, ni tan sols hagués agafat el telèfon. Feia dies que volia parlar amb mi, però jo intentava evadir-me d’alguna manera o altra, o era la feina, la uni. o qualsevol altre excusa. Es queixava contínuament que no li feia cas i no era atent amb ella, tenia part de raó perquè cada vegada la suportava menys. La fi de la nostra relació es veia venir, i jo no tinc la intenció de canviar-ho. La veritat és que no estic disposat a compartir la meva vida amb ningú, de moment. Cada dia desitjo més estar sol, i realment ho estic; a la universitat no acostumo a parlar amb ningú i a la feina poques vegades surto de gresca amb els companys de feina. Vull estar sol, i no sé perquè.
Mentre estic pensant amb el meu trist present i desolador futur, el tic tac del meu rellotge s’obra pas dins el meu cap. De cop el so ressona com una campana i de les pulsacions sembla sorgir una paraula. És.... és el número 49. És estrany, però ho sento clarament. Però cada vegada em produeix un cert malestar que no el puc atribuir a res, és una sensació familiar però que no recordo.
Llavors mogut per un impuls, agafo el telèfon i marco el quatre i el nou. M’apropo l’auricular i només puc distingir els tons de la línia. Abstret pels tons, de cop sento una veu femenina, és la veu gravada que indica que no existeix cap telèfon amb aquesta numeració. Després de penjar, i amb una sensació de desconcert em pregunto què m’està passant. Estic segur que no té res a veure amb la meva xicota, o més ben dit ex-xicota.
Em quedo quiet amb els ulls oberts mirant el sostre de fusta. Em perdo per les aigües que fa, i acabo fixant els meus ulls en els nusos de la fusta, que em semblen forats negres. Me’ls miro amb tristesa, com si aquests forats negres fossin el meu món, un lloc fosc on no es veu el final, on tot s’ho empassa la foscor. Em giro, i penso que si no m’aixeco acabaré engolit per la foscor, caient i caient dins del forat negre.
Sona el telèfon.
Despenjo, de la meva boca surt un “digui” un xic desencaixat. No arriba cap so de la línia. Abans de penjar sento un tic tac que no ve del meu rellotge, un tic tac que no marca els segons, va molt més ràpid. M’angoixo i penjo ràpidament.
Deixo que la meva respiració s’alenteixi fins a un ritme normal. M’aixeco del llit, em poso el jersei, agafo les claus i surto per la porta de casa a gran velocitat. Camino amb pas ràpid sense cap direcció, em paro de cop i torno a recordar el 49, se’m repeteix constantment. Em roda el cap. Sento un soroll en la llunyania, va entrant dins del meu cap fins que m’adono que es el soroll d’un telèfon, miro en la direcció d’on prové, veig una cabina a l’altra acera. El meu instint em diu que no m’hi acosti, però tinc molta curiositat. M’acosto, només falten uns passos per arribar, continua sonant el telèfon. Tot el meu voltant va a camera lenta, menys el so incessant del telèfon. Obro la porta, el so para de cop. Em quedo palplantat, no he entrat del tot a la cabina, em trobo amb mig cos a fora i mig cos a dintre. Passen segons, que per a mi són minuts. Amb el pèls encara de punta, torna a sonar el telèfon. Entro a dintre, despenjo, no dic res, però la meva respiració em delata. M’arriba un so de la línia, és un so molt familiar, però no recordo de on, és una veu que explica una historia. Alguna cosa sobre un rellotge perdut. Aguanto el telèfon amb una mà que cada vegada tremola més, jo només estic pendent del que aquella veu explica.
“... un rellotge, dos rellotges hi havien en el país de l’Alícia. Cada dia en perdia un, cada dia en comprava dos. El rellotges que havia perdut no en sabia res de on havien anat a parar. Un dia es va perdre en un bosc, i el rellotge que portava a la mà se li relliscà dels dits i va caure dins d’un forat entre la herba. El va buscar, el va buscar sense trobar-lo, el rellotge havia desaparegut dins del forat, i el forat havia desaparegut també. Buscant per tot el bosc, l’Alícia es va perdre. Em pots dir qui la va trobar?”
De cop en sentir la pregunta em vaig posar tens, les mans no em tremolaven. Vaig obrir la boca però no podia dir res, per la por. Llavors la meva veu es va fer sentir, sense que jo pogués evitar-ho. Les paraules que em sortien eren: “tots els rellotges que havia perdut”
No se sentia res, el meu interlocutor feia estona que no deia res. De cop, vaig sentir un tic tac molt fluix. Cada vegada augmentava de volum, més, i més, i més fort. Fins que no podia mantenir l’auricular prop de l’orella. Tant alt era el so dins la cabina tampoc podia estar. No podia més, no podia més fins que vaig deixar anar un crit molt fort. Vaig cridar varies vegades el mateix: quaranta-nou, quaranta-nou!!!!,
El so es fongué de cop. Em vaig estirar el terra i allí em vaig desmaiar.
Terriblement cansat, estic estirat al llit, de panxa enlaire i sense moure’m. Han passat dos minuts des de que he parlat per telèfon amb la meva noia, i crec que si hagués sabut el que m’esperava, ni tan sols hagués agafat el telèfon. Feia dies que volia parlar amb mi, però jo intentava evadir-me d’alguna manera o altra, o era la feina, la uni. o qualsevol altre excusa. Es queixava contínuament que no li feia cas i no era atent amb ella, tenia part de raó perquè cada vegada la suportava menys. La fi de la nostra relació es veia venir, i jo no tinc la intenció de canviar-ho. La veritat és que no estic disposat a compartir la meva vida amb ningú, de moment. Cada dia desitjo més estar sol, i realment ho estic; a la universitat no acostumo a parlar amb ningú i a la feina poques vegades surto de gresca amb els companys de feina. Vull estar sol, i no sé perquè.
Mentre estic pensant amb el meu trist present i desolador futur, el tic tac del meu rellotge s’obra pas dins el meu cap. De cop el so ressona com una campana i de les pulsacions sembla sorgir una paraula. És.... és el número 49. És estrany, però ho sento clarament. Però cada vegada em produeix un cert malestar que no el puc atribuir a res, és una sensació familiar però que no recordo.
Llavors mogut per un impuls, agafo el telèfon i marco el quatre i el nou. M’apropo l’auricular i només puc distingir els tons de la línia. Abstret pels tons, de cop sento una veu femenina, és la veu gravada que indica que no existeix cap telèfon amb aquesta numeració. Després de penjar, i amb una sensació de desconcert em pregunto què m’està passant. Estic segur que no té res a veure amb la meva xicota, o més ben dit ex-xicota.
Em quedo quiet amb els ulls oberts mirant el sostre de fusta. Em perdo per les aigües que fa, i acabo fixant els meus ulls en els nusos de la fusta, que em semblen forats negres. Me’ls miro amb tristesa, com si aquests forats negres fossin el meu món, un lloc fosc on no es veu el final, on tot s’ho empassa la foscor. Em giro, i penso que si no m’aixeco acabaré engolit per la foscor, caient i caient dins del forat negre.
Sona el telèfon.
Despenjo, de la meva boca surt un “digui” un xic desencaixat. No arriba cap so de la línia. Abans de penjar sento un tic tac que no ve del meu rellotge, un tic tac que no marca els segons, va molt més ràpid. M’angoixo i penjo ràpidament.
Deixo que la meva respiració s’alenteixi fins a un ritme normal. M’aixeco del llit, em poso el jersei, agafo les claus i surto per la porta de casa a gran velocitat. Camino amb pas ràpid sense cap direcció, em paro de cop i torno a recordar el 49, se’m repeteix constantment. Em roda el cap. Sento un soroll en la llunyania, va entrant dins del meu cap fins que m’adono que es el soroll d’un telèfon, miro en la direcció d’on prové, veig una cabina a l’altra acera. El meu instint em diu que no m’hi acosti, però tinc molta curiositat. M’acosto, només falten uns passos per arribar, continua sonant el telèfon. Tot el meu voltant va a camera lenta, menys el so incessant del telèfon. Obro la porta, el so para de cop. Em quedo palplantat, no he entrat del tot a la cabina, em trobo amb mig cos a fora i mig cos a dintre. Passen segons, que per a mi són minuts. Amb el pèls encara de punta, torna a sonar el telèfon. Entro a dintre, despenjo, no dic res, però la meva respiració em delata. M’arriba un so de la línia, és un so molt familiar, però no recordo de on, és una veu que explica una historia. Alguna cosa sobre un rellotge perdut. Aguanto el telèfon amb una mà que cada vegada tremola més, jo només estic pendent del que aquella veu explica.
“... un rellotge, dos rellotges hi havien en el país de l’Alícia. Cada dia en perdia un, cada dia en comprava dos. El rellotges que havia perdut no en sabia res de on havien anat a parar. Un dia es va perdre en un bosc, i el rellotge que portava a la mà se li relliscà dels dits i va caure dins d’un forat entre la herba. El va buscar, el va buscar sense trobar-lo, el rellotge havia desaparegut dins del forat, i el forat havia desaparegut també. Buscant per tot el bosc, l’Alícia es va perdre. Em pots dir qui la va trobar?”
De cop en sentir la pregunta em vaig posar tens, les mans no em tremolaven. Vaig obrir la boca però no podia dir res, per la por. Llavors la meva veu es va fer sentir, sense que jo pogués evitar-ho. Les paraules que em sortien eren: “tots els rellotges que havia perdut”
No se sentia res, el meu interlocutor feia estona que no deia res. De cop, vaig sentir un tic tac molt fluix. Cada vegada augmentava de volum, més, i més, i més fort. Fins que no podia mantenir l’auricular prop de l’orella. Tant alt era el so dins la cabina tampoc podia estar. No podia més, no podia més fins que vaig deixar anar un crit molt fort. Vaig cridar varies vegades el mateix: quaranta-nou, quaranta-nou!!!!,
El so es fongué de cop. Em vaig estirar el terra i allí em vaig desmaiar.
És el principi d'una història que encara no he acabat, però que he desenterrat de la meva memòria (i la del ordinador ;)). lLa vaig crear ara farà un any i li he donat tantes voltes que ara, rellegint, he vist oportú tornar als origens. Espero que us agradi.
ResponderEliminar