Metro tap music
Brush step shuffle step brush step shuffle hop ...
Dins el meu cap encara sonaven els passos de la classe de claqué que havia fet fa només un quart d’hora. Cada so ressonava dins el meu cap, seguint un ritme, unes pulsacions ...
Mentre intentava repassar tota la seqüència de passos, vaig pujar el metro per anar cap a casa. A aquelles hores de la tarda el metro semblava que hi regalaven alguna cosa. Estava a petar. Corrent per entrar-hi vaig poder esquivar la gent i ocupar un raconet entre la porta que hi havia al costat oposat, i la filera de seients. Aferrat amb una mà a la barra, vaig intentar retrobar el fil dels meus pensaments.
Intentant-ho, un soroll que provenia del fons del vagó em va desconcentrar. Era música, tot i que, a aquell volum, ratllava a soroll. No em vaig voler rendir, vaig provar a fer cops al terra amb els peus, però ni tants sols els sentia. Com a últim recurs vaig agafar les sabates de claqué. Amb penes i treballs, me les vaig aconseguir posar, però per poc no em marejo i caic rodolant pel terra.
Un cop posades; la gent em mirava, a cops estranyada, a cops encuriosida. Em jugo el que sigui, que es pensaven que volia demanar diners a canvi d’un espectacle. Vaig intentar concentrar-me i no pensar en la gent del meu voltant. Em posava nerviós per moments, em fa vergonya fer certes coses davant de la gent.
Decidint no fer cas de les mirades, per enèsima vegada, vaig tornar al tema.
De mica en mica, els passos anaven sortint sols, el so que feien les sabates en el terra era genial. A poc a poc, la música que hi havia de fons, va anar minvant progressivament dins del meu cap. Només sentia els sorolls de les claquetes picant al terra. Anava agafant velocitat, toc a toc, em sentia que podia volar.
De cop algú em va tocar l’espatlla. Vaig parar en sec. Em vaig adonar que la gent del meu voltant estava somrient i xiulant. Algú em va dir que no parés, fins i tot, els nois de la música, semblava que els hi agradava.
No sabia que fer, la següent parada era la meva.
Vaig decidir continuar unes parades més enllà, però a la que vaig veure que la gent es despistava vaig sortir pitant del vagó, amb les sabates de claqué posades.
Des de llavors, de tant en tant, faig memòria mentre torno a casa amb el metro.
Dins el meu cap encara sonaven els passos de la classe de claqué que havia fet fa només un quart d’hora. Cada so ressonava dins el meu cap, seguint un ritme, unes pulsacions ...
Mentre intentava repassar tota la seqüència de passos, vaig pujar el metro per anar cap a casa. A aquelles hores de la tarda el metro semblava que hi regalaven alguna cosa. Estava a petar. Corrent per entrar-hi vaig poder esquivar la gent i ocupar un raconet entre la porta que hi havia al costat oposat, i la filera de seients. Aferrat amb una mà a la barra, vaig intentar retrobar el fil dels meus pensaments.
Intentant-ho, un soroll que provenia del fons del vagó em va desconcentrar. Era música, tot i que, a aquell volum, ratllava a soroll. No em vaig voler rendir, vaig provar a fer cops al terra amb els peus, però ni tants sols els sentia. Com a últim recurs vaig agafar les sabates de claqué. Amb penes i treballs, me les vaig aconseguir posar, però per poc no em marejo i caic rodolant pel terra.
Un cop posades; la gent em mirava, a cops estranyada, a cops encuriosida. Em jugo el que sigui, que es pensaven que volia demanar diners a canvi d’un espectacle. Vaig intentar concentrar-me i no pensar en la gent del meu voltant. Em posava nerviós per moments, em fa vergonya fer certes coses davant de la gent.
Decidint no fer cas de les mirades, per enèsima vegada, vaig tornar al tema.
De mica en mica, els passos anaven sortint sols, el so que feien les sabates en el terra era genial. A poc a poc, la música que hi havia de fons, va anar minvant progressivament dins del meu cap. Només sentia els sorolls de les claquetes picant al terra. Anava agafant velocitat, toc a toc, em sentia que podia volar.
De cop algú em va tocar l’espatlla. Vaig parar en sec. Em vaig adonar que la gent del meu voltant estava somrient i xiulant. Algú em va dir que no parés, fins i tot, els nois de la música, semblava que els hi agradava.
No sabia que fer, la següent parada era la meva.
Vaig decidir continuar unes parades més enllà, però a la que vaig veure que la gent es despistava vaig sortir pitant del vagó, amb les sabates de claqué posades.
Des de llavors, de tant en tant, faig memòria mentre torno a casa amb el metro.
molt divertit :)
ResponderEliminart'imagino sent la protagonista de la història... jejeje
irene ;Þ
Sona bé :D
ResponderEliminarWu Ying Ren 死