Tot va començar amb un paraigües
Aquell dia ni tant sols plovia, però el meu germà petit volia agafar el paraigües, tant si com no. -No necessites el paraigües, si fa sol!! – li vaig dir. -Però m’agrada molt aquest praigues i me’l vull endur per ensenyar-lo al cole – em va dir. -No es diu praigues, és paraigües. Entesos, te’l pots endur, però vigila no el perdis. – li vaig respondre. -Xiiii. – em va contestar. De cap manera el podia convèncer perquè no se’l endugués, sempre que ho intentava s’aferrava a allò que se’n volia endur i no el deixava de cap manera. Així que a aquesta vegada vaig cedir directament. No era un nen molt obedient, la meva mare li donava tot el que ell volia, i si jo li deia que no, feia un drama per poder-ho aconseguir. A mi la veritat es que no em feia res que se’l endugués, però patia per ell. Últimament no li anava molt bé l’escola, era molt llest i treia bones notes, però els nens li havien agafat mania. Ell s’ho passava bé perquè tenia amics i ells s’ho passaven molt bé amb ell per