Tot va començar amb un paraigües

Aquell dia ni tant sols plovia, però el meu germà petit volia agafar el paraigües, tant si com no.

-No necessites el paraigües, si fa sol!! – li vaig dir.
-Però m’agrada molt aquest praigues i me’l vull endur per ensenyar-lo al cole – em va dir.
-No es diu praigues, és paraigües. Entesos, te’l pots endur, però vigila no el perdis. – li vaig respondre.
-Xiiii. – em va contestar.

De cap manera el podia convèncer perquè no se’l endugués, sempre que ho intentava s’aferrava a allò que se’n volia endur i no el deixava de cap manera. Així que a aquesta vegada vaig cedir directament. No era un nen molt obedient, la meva mare li donava tot el que ell volia, i si jo li deia que no, feia un drama per poder-ho aconseguir.
A mi la veritat es que no em feia res que se’l endugués, però patia per ell. Últimament no li anava molt bé l’escola, era molt llest i treia bones notes, però els nens li havien agafat mania. Ell s’ho passava bé perquè tenia amics i ells s’ho passaven molt bé amb ell perquè portava coses per jugar; però hi havia un grup de nois que sempre se’n reien d’ell. El meu germà no els hi feia cas, però aquells nens el molestaven cada vegada més.

Fa dies, volia endur-se un barret de cowboy, que li vaig regalar pel seu aniversari amb les pistoles a conjunt. En la classe quan estaven buscant idees per fer una redacció, va treure el barret per ensenyar-lo als seu companys, un dels nois li van treure i el llençar per la finestra. Una de les professores el va trobar i li va donar, però estava brut i descosit. No ho vaig saber, fins que la professora m’ho va comentar en una reunió de pares i mares. Aquell dia va arribar a casa amb el seu somriure de sempre, com si no hagués passat res. Quan li vaig preguntar pel barret, em va contestar que se’l havia deixat a l’escola.

Aquesta vegada em temia el pitjor. Li ho vaig comentar a la nostra mare però, com sempre, em deia que eren ximpleries, que sempre hi ha nens entremaliats. Mai tenia temps per preocupar-se per aquestes coses.

Aquell dia va ser pitjor del que em pensava. Li van trencar el paraigües, però això va ser el menys important. Quan estava en el pati ensenyant el paraigües als seus amics, el nens que sempre l’empipaven, es van acostar a ell. Un d’ells li va dir que perquè portava el paraigües a l’escola, si no plovia. El meu germà, content, li va explicar que li agradava molt aquell paraigües i que el volia ensenyar als seus companys. El nen li va arrencar el paraigües de les mans, se’l va endur a la part que queda més amagada a la vista del professorat, i el va trencar donant cops a la paret. El meu germà plorava i intentava impedir que el trenqués, però no va poder. Llavors, el va tirar cap al carrer. El meu germà va córrer cap a la porta de l’entrada, que estava oberta perquè havia entrat algun professor i no l’havien tancat. Va sortir al carrer i va trobar el paraigües al mig de la calçada. Sabia que no podia travessar el carrer sol i sense mirar bé ambdós costats, però aquell dia no en va fer cas i va travessar quan passaven cotxes.

Aquells segons van ser els més traumàtics de la meva vida, per sort al meu germà no li va passar res, però el que em fa més mal és pensar el que li hagués pogut passar sinó hagués pogut frenar a temps.

A partir d’aquell dia, vaig prometre que mai més desconfiaria dels meus instints, i que educaria i protegiria el meu germà com si fos la seva mare, sense eludir les responsabilitats que ella no havia volgut tenir mai.