El efecto caleidoscopio

Aquella noia tímida que la por li feia de bressol sosa, lletja i ensopida sempre es creia, sense consol A on vas noia trista? A on vas tant sola caminant? No mira, no contesta continua mirant endavant Què mira aquell senyor? No veu la meva tristor. Vaya noia, déu ni do! pensa sempre el pitjor. Un bon dia un noi la mira ella tremola de por creu que ell es gira per la seva lletjor. Li pica l'ullet amb picardia - S'està burlant aquest xicot!- Per ell és simpatia Per ella la mala sort.

D'ànima fosca i de rostre empal·lidit va créixer una noia. De pares freds i silenciosos que sempre la cridaven i mai li feien petons. De regals per Nadal només rebia mitjons; però mai joguines ni xocolata ni carbó. Sentia enveja només veient la cara d'algun nen feliç, sentia la necessitat de manllevar tot el que creava aquest sentiment de felicitat. Volia obtenir tot allò que fos valuós per les persones. Va començar robant joguines; amb el pas del temps, robava rellotges, joies, mòbils, ordinadors, ... Tot allò material, que provocava un somriure a la persona que rebia el regal, ella s'ho emportava. Un dia va veure com un noi somreia, mentre estava mirant alguna cosa. Ella s'hi va acostar i es va mantenir a una distància prudencial. Va intentar trobar el objecte d'aquella admiració, es va preguntar - Es aquells arbres que es veu en la llunyania, o serà aquella casa d'allà baix...? - . El noi va marxar, ella curiosa es va col·locar en el mateix lloc a o