La lladre de la felicitat
D'ànima fosca i de rostre empal·lidit va créixer una noia. De pares freds i silenciosos que sempre la cridaven i mai li feien petons. De regals per Nadal només rebia mitjons; però mai joguines ni xocolata ni carbó.
Sentia enveja només veient la cara d'algun nen feliç, sentia la necessitat de manllevar tot el que creava aquest sentiment de felicitat. Volia obtenir tot allò que fos valuós per les persones.
Va començar robant joguines; amb el pas del temps, robava rellotges, joies, mòbils, ordinadors, ...
Tot allò material, que provocava un somriure a la persona que rebia el regal, ella s'ho emportava.
Un dia va veure com un noi somreia, mentre estava mirant alguna cosa. Ella s'hi va acostar i es va mantenir a una distància prudencial. Va intentar trobar el objecte d'aquella admiració, es va preguntar - Es aquells arbres que es veu en la llunyania, o serà aquella casa d'allà baix...? - .
El noi va marxar, ella curiosa es va col·locar en el mateix lloc a on estava el noi, va començar a mirar el paisatge. Començava a declinar la llum. Observant, va intentar trobar, què era el que feia somriure el noi, però no va poder trobar res.
Es va asseure al terra, contemplant el paisatge. El sol es trobava darrera les muntanyes. El paisatge es tenyia de vermell.
Va contemplar, tots els arbres, totes les muntanyes, les cases, els camps, el riu ... Res destacava.
Va fixar la mirada en l'horitzó. Aquell color li va semblar molt bonic. Va mirar els arbres, el contrast amb el verd li va semblar preciós. El marró, el groc, el blau, el gris, tots eren esplèndids.
Tot el paisatge era preciós.
L'endemà va tornar al mateix lloc, a la mateixa hora. El noi no hi era. Es va col·locar en el mateix lloc. Va observar i el que va veure va fer que somrigués.
Algú, de sobte, li va dir:
És molt maco, oi?
Ella, adonant-se que era el noi d'ahir, va dir:
Sí, moltes gràcies.
Va marxar corrents. Des de llavors no va tornar a robar mai més.
Sentia enveja només veient la cara d'algun nen feliç, sentia la necessitat de manllevar tot el que creava aquest sentiment de felicitat. Volia obtenir tot allò que fos valuós per les persones.
Va començar robant joguines; amb el pas del temps, robava rellotges, joies, mòbils, ordinadors, ...
Tot allò material, que provocava un somriure a la persona que rebia el regal, ella s'ho emportava.
Un dia va veure com un noi somreia, mentre estava mirant alguna cosa. Ella s'hi va acostar i es va mantenir a una distància prudencial. Va intentar trobar el objecte d'aquella admiració, es va preguntar - Es aquells arbres que es veu en la llunyania, o serà aquella casa d'allà baix...? - .
El noi va marxar, ella curiosa es va col·locar en el mateix lloc a on estava el noi, va començar a mirar el paisatge. Començava a declinar la llum. Observant, va intentar trobar, què era el que feia somriure el noi, però no va poder trobar res.
Es va asseure al terra, contemplant el paisatge. El sol es trobava darrera les muntanyes. El paisatge es tenyia de vermell.
Va contemplar, tots els arbres, totes les muntanyes, les cases, els camps, el riu ... Res destacava.
Va fixar la mirada en l'horitzó. Aquell color li va semblar molt bonic. Va mirar els arbres, el contrast amb el verd li va semblar preciós. El marró, el groc, el blau, el gris, tots eren esplèndids.
Tot el paisatge era preciós.
L'endemà va tornar al mateix lloc, a la mateixa hora. El noi no hi era. Es va col·locar en el mateix lloc. Va observar i el que va veure va fer que somrigués.
Algú, de sobte, li va dir:
És molt maco, oi?
Ella, adonant-se que era el noi d'ahir, va dir:
Sí, moltes gràcies.
Va marxar corrents. Des de llavors no va tornar a robar mai més.
Comentarios
Publicar un comentario