El efecto caleidoscopio

Me estaba mirando detenidamente. Miré hacia atrás pero no había nadie, no me lo podía creer me estaba mirando a mi. Le devolví una tímida sonrisa y él pareció hacerle gracia. Se levantó y se dirigió hacia mi. Nunca, pero nunca me había pasado nada igual. Se acercó. "Puedo sentarme contigo". " Sí... sí, sí." "Hola, me llamo Alfredo." "Hola, que tal? Yo Isa." "Isa isa..." " Sí. Así es." No tenia ni idea de que decir. "Levántate!" "Como?" "ISA, LEVÁNTATE, QUE LLEGAS TARDE!!!"

Tu que ens desequilibres, que inundes totes i cadascuna de les nostres emocions i pensaments. Tu que fas que tot giri al voltant del ésser estimat, el/la respiro, el/la veig, el/la penso, el/la somnio... Tu que sembla que ell/ella sigui especial, tot agafa un to daurat, brilla tot el que mirem, sentim com la llum i els colors son més vius, més increïbles que mai. Tu que fas que imaginem tota una vida amb aquella persona, imaginem cada un dels moments especials que tindrem, els llocs on podem anar, on podem ser feliços... Tu que crees un univers paral·lel a la realitat, on tot es joia quan pensem que pot ser possible. Tu que crees el infern quan tot es torna impossible, quan no hi ha cap esperança de que sigui real tot el que ha creat el nostre cap. Quan ni tan sols ens coneix, o ens coneix però no te interès. Tu que fas que la vida tingui un altre sentit. Tu que fas que la tristesa sigui més feixuga que mai. A tu t'escric aquestes paraules, per dir-te gràcies. Grà