El efecto caleidoscopio

1 No suporto a les mosques, em fan molt fàstic. No suporto veure-les volar a prop i menys que es posin sobre els gots, els plats, el menjar! Egs! Que no se’m acostin! O tindran un final tràgic, ho juro! No quedarà cap de viva! Avui al matí estava tan tranquil·la menjant el meu croissant per esmorzar, i n’he vist passar una. Serà fastigosa! Com s’ha dignat a aparèixer davant meu! La mataré! La mataré! La mataré!! La he perseguit durant una estona. Amunt i avall. La he trobada sobre el respatller del sofà. M’he acostat a poc a poc, i li he plantat una plantofada, amb tanta força, que ha quedat com pasta de moniato. El meu estimat sofà. M’he passat hores intentant treure la taca, no hi ha hagut manera. Ai, pobre de mi! Em va costar un ull de la cara! Ni tant sols l’ensenyava a ningú per por que me’l embrutessin. És lògic que les odiï, envaeixen casa meva sense el meu permís, i a sobre taquen els meus estimats mobles! Les odio, les odio, les odio! El meu marit deia que jo e

Em sento com si hagués perdut la il·lusió, he deixat que les pors invadeixin altre cop la meva vida. Com és possible? Havia aconseguit més del que m’imaginava, però després d’aconseguir-ho, l’emoció ha anat desapareixent. He deixat que morís a poc a poc. Em torno a sentir com abans, com si hagués de començar de nou. Tornar a analitzar-me, a analitzar els meus pensaments. Tornar-me a convèncer que tant se val què pensi la gent de mi. Odio sentir-me altre cop així, vull sortir d’aquest estat que em fa perdre el que més m’estimo de mi mateixa, les ganes de fer tonteries.