La meva mosca i jo (1)
1
No suporto a les mosques, em fan molt fàstic. No suporto veure-les volar a prop i menys que es posin sobre els gots, els plats, el menjar! Egs! Que no se’m acostin! O tindran un final tràgic, ho juro! No quedarà cap de viva!
Avui al matí estava tan tranquil·la menjant el meu croissant per esmorzar, i n’he vist passar una. Serà fastigosa! Com s’ha dignat a aparèixer davant meu! La mataré! La mataré! La mataré!!
La he perseguit durant una estona. Amunt i avall.
La he trobada sobre el respatller del sofà. M’he acostat a poc a poc, i li he plantat una plantofada, amb tanta força, que ha quedat com pasta de moniato.
El meu estimat sofà. M’he passat hores intentant treure la taca, no hi ha hagut manera. Ai, pobre de mi! Em va costar un ull de la cara! Ni tant sols l’ensenyava a ningú per por que me’l embrutessin.
És lògic que les odiï, envaeixen casa meva sense el meu permís, i a sobre taquen els meus estimats mobles! Les odio, les odio, les odio!
El meu marit deia que jo era una maniàtica.
Aquesta nit, abans de sopar, ha deixat que una rondés més de cinc minuts sobre la taula del menjador. Ell somreia amb satisfacció perquè sabia que això em trauria de polleguera. He agafat el matamosques amb la intenció de eliminar-la, però aquesta es resistia. He estat a l’aguait força temps però no apareixia. El meu marit es reia estrepitosament de la meva ineptitud. La meva ira s’anava incrementat perillosament.
Les rialles es van aturar en sec. La mosca jeia sobre la taula i meu marit en el sofà.
- Señora? Em podria portar un matamosques?
- Vaja, que no t’agrada la teva nova companya de cel·la?
No suporto a les mosques, em fan molt fàstic. No suporto veure-les volar a prop i menys que es posin sobre els gots, els plats, el menjar! Egs! Que no se’m acostin! O tindran un final tràgic, ho juro! No quedarà cap de viva!
Avui al matí estava tan tranquil·la menjant el meu croissant per esmorzar, i n’he vist passar una. Serà fastigosa! Com s’ha dignat a aparèixer davant meu! La mataré! La mataré! La mataré!!
La he perseguit durant una estona. Amunt i avall.
La he trobada sobre el respatller del sofà. M’he acostat a poc a poc, i li he plantat una plantofada, amb tanta força, que ha quedat com pasta de moniato.
El meu estimat sofà. M’he passat hores intentant treure la taca, no hi ha hagut manera. Ai, pobre de mi! Em va costar un ull de la cara! Ni tant sols l’ensenyava a ningú per por que me’l embrutessin.
És lògic que les odiï, envaeixen casa meva sense el meu permís, i a sobre taquen els meus estimats mobles! Les odio, les odio, les odio!
El meu marit deia que jo era una maniàtica.
Aquesta nit, abans de sopar, ha deixat que una rondés més de cinc minuts sobre la taula del menjador. Ell somreia amb satisfacció perquè sabia que això em trauria de polleguera. He agafat el matamosques amb la intenció de eliminar-la, però aquesta es resistia. He estat a l’aguait força temps però no apareixia. El meu marit es reia estrepitosament de la meva ineptitud. La meva ira s’anava incrementat perillosament.
Les rialles es van aturar en sec. La mosca jeia sobre la taula i meu marit en el sofà.
- Señora? Em podria portar un matamosques?
- Vaja, que no t’agrada la teva nova companya de cel·la?
Les mosques fan una feina molt important a la societat. Es fan càrrec de les escombraries.
ResponderEliminarÉs cert que són emprenyadores, per què traiem les teranyines da casa si són més eficaces que els insecticides?
Pobre del marit que no és capaç de comprendre i compadir. que comenci a prendre mides del sofà!