El efecto caleidoscopio

En un bosc qualsevol hi vivia una nena. Casa seva estava formada per arbres, arbustos i plantes. Quan plovia s'aixoplugava sota una alzina espesa. Li agradava passejar pel bosc.  Un dia tot caminant per un indret bastant allunyat, va trobar una cadira bruta i mig guerxa. No sabia perquè servia. La va mirar i remirar, la va tocar i remenar encuriosida. Finalment, s'hi va asseure. Era realment còmode, mai havia sentit aquella sensació. S'hi va estar molta estona.  Cada dia s'hi estava més, li costava deixar la cadira. Al cap de poc temps, en el mateix lloc, va aparèixer un sofà. Va ser un festival! Saltava, feia tombarelles, dormia... Cada dia si passava molta i molta estona, cada vegada més.  Un dia després de molt de temps ajaguda es va voler aixecar. No podia. Ho va intentar moltes vegades però no aconseguia sortir d'allà. Nerviosa i espantada va poder fer un salt. Estava dempeus, però les seves cames estaven fofes i li tremolaven. Es va posar a ca

No m'havia adonat del moment en què ell va passar a ser alguna cosa més que un amic. Tot va començar als sis o set anys. Jo recordo petits fragments, però a tot arreu hi era ell. Sopars a la fresca amb els seus pares a casa nostra, jugant a casa seva amb els seus clicks, jugant a casa meva amb les meves barbies, etc. S'ha de dir que jo gaudia més jugant als clicks que ell amb les meves nines, però ja buscàvem altres alternatives. Va passar el temps i els nostres jocs cada vegades eren més creatius, i el curiós és que teníem les mateixes inclinacions a l'hora triar-los. De mica en mica es va crear com un micro univers que vam instal·lar a la meva habitació. Fins i tot ma mare va canviar el meu llit per una llitera, perquè en Pau pogués quedar-se a dormir. Ma mare deia que semblàvem carn i ungla, o ungla i carn, o com es digui. Durant la adolescència, els nostres pares van començar a patir. Les nostres mares ja no els hi va semblar tant bé que hi