Germans?

No m'havia adonat del moment en què ell va passar a ser alguna cosa més que un amic.

Tot va començar als sis o set anys. Jo recordo petits fragments, però a tot arreu hi era ell. Sopars a la fresca amb els seus pares a casa nostra, jugant a casa seva amb els seus clicks, jugant a casa meva amb les meves barbies, etc. S'ha de dir que jo gaudia més jugant als clicks que ell amb les meves nines, però ja buscàvem altres alternatives. Va passar el temps i els nostres jocs cada vegades eren més creatius, i el curiós és que teníem les mateixes inclinacions a l'hora triar-los. De mica en mica es va crear com un micro univers que vam instal·lar a la meva habitació. Fins i tot ma mare va canviar el meu llit per una llitera, perquè en Pau pogués quedar-se a dormir.

Ma mare deia que semblàvem carn i ungla, o ungla i carn, o com es digui. Durant la adolescència, els nostres pares van començar a patir. Les nostres mares ja no els hi va semblar tant bé que hi hagués la llitera a la meva habitació; s'ha de dir que al final dormia més a casa meva que ha casa seva. Al final van decidir que no la traurien, però a canvi ens feien deixar la porta oberta i sempre hi havia algú per casa. Com a conseqüència d'això i sumat a la nostra etapa de canvi, vàrem reaccionar de manera conflictiva. Bàsicament els nostres jocs van derivar a fer la vida impossible als nostres pares, però sense passar-se perquè sabíem que ens hi jugàvem la nostra amistat. Així que el que fèiem és fer veure que passava el què els hi feia tanta por que passés. Moltes vegades tancàvem la porta i cridàvem ben fort, llavors els meus pares corrien cap a la meva habitació i quan obrien la porta veien que estàvem fent els deures. Durant una temporada els vàrem fer tornat bojos, ens renyaven però nosaltres ens ho passàvem molt bé.

No només jugàvem també fèiem els deures junts, ja que anàvem a la mateixa classe. A mesura que ens fèiem grans també incrementava la dificultat i la quantitat de feina de l'escola. Així que vàrem deixar de fer bromes i ens vam centrar en estudiar. Alguna vegada havíem deixat la porta tancada per descuit, però als nostres pares aviat es van deixar de preocupar. Al contrari, ho aprovaven al cent per cent, sabien que em costaven les llengües i al Pau les matemàtiques, érem la parella perfecta en referència als estudis.

Pel que fa a parelles del tipus emocional, no ens interessava gaire. Potser teníem algú que potser ens feia gràcia, però encara estàvem en plena febre educativa. El Pau estava preocupat per no tenir suficient nota en les PAU, volia entrar a la millor universitat. No tenia molt clar encara quina seria la carrera escollida, però tenia claríssim que volia anar a la millor. Jo en canvi, no m'importava gaire. Tenia claríssim el què volia estudiar, però no m'importava la universitat. Aquí suposo que va ser com una esquerda, com si la nostra amistat comencés a canviar. I en part així va ser. 

FI DE LA PRIMERA PART