Conversa amb el destí

Quan va sonar el timbre, vaig pensar que era el destí. Vaig obrir la porta. No hi havia ningú a fora.

- Hola?- Vaig dir. - Hi ha algú?

Una forta ràfaga de vent em va empènyer cap a dins. Amb prou feines vaig poder tornar a la porta.

- D'acord. Veic que no acceptes ninguna broma. Digue'm. Em portes alguna cosa interessant?

De l'altre costat de la porta regnava el silenci.

- Perquè no dius res? - vaig dir.

- Tot el que et pugui dir, només seràn paraules. I les paraules se les endu el vent.

- Així que no em vols dir res del que hi ha darrera de la porta?

- Per molt que t'ho digui, ets tu la que has de donar forma a les meves paraules. Et puc dir que si travesses aquesta porta trobaràs el que estas buscant. Però dient-ho no ho aconseguiràs, has de ser tu qui ho converteixi en realitat.

- Ho entenc. Però jo n'ho t'he preguntat això. Jo t'he preguntat què em portaves, no t'he demanat pas el meu futur.

- Tot el que et pugui portar pertany al teu futur. No et puc dir el que et porto sense comprometre la teva percepció del futur.

- D'acord. Només digue'm una cosa. Estaré sempre sola?

- No. Sempre estaré aquí amb tu, vigilant-te constantment. Et regalaré moments inolvidables, però també viuràs els pitjors dies de la teva vida. Però encara que no et pugui guiar, et prometo que et donaré esperança per afrontar tots els obstacles. Tu hauràs de reunir el valor necessàri per vènce'ls. Tingues fe amb tu mateixa, i mai deixis de lluitar.

- Tinc por.

- N'has de tenir per poder-lo véncer. Recorda que els problemes sempre tenen una solució, encara que no sempre sigui la millor. Ara et dic adéu, no puc prolongar més la meva estada, haig d'acompanyar a totes les persones d'aquest món. Recorda que no estas mai sola.

- Entesos. Gràcies.

D'una revolada es va tancar la porta. Asseguda al terra vaig començar a plorar. De cop, el sol va sortir per la finestra. Les meves llàgrimes poc a poc es van anar assecant.

I des de la foscor vaig poder veure la llum del sol.