Els diumenges

-
Una vegada em van explicar una història sobre el dissabte i el diumenge. Resulta que el Dissabte era un senyor molt ben vestit que sempre es posava davant d'un altre senyor que es deia Diumenge, aquest anava vestit molt modestament. Un dia que feien cua, el Sr. dissabte és va posar davant del Sr. Diumenge, tot i que havia arribat últim. El Diumenge va cridar l'atenció del Dissabte tocant-li l'espatlla. El dissabte no es va moure, ni tant sols va dir res. El Diumenge va obrir la boca, però no li sortien les paraules. Des de llavors, que el Diumenge ha sigut l’últim en tot. Perquè en aquell moment no va poder obrir la boca. La frustració que va sentir en aquell moment, se li reflecteix en les coses que fa, per això quan arriba el seu torn, tot sembla més trist que de costum.

I per això els dissabtes la gent aprofita per tocar els nassos a la gent i els diumenges la gent s'avorreix i sent que tot és molt més trist que de costum.


XDXDXDXDXDXDXDXDXDXDXD

Aquesta història és inventada, la he escrit sobre la marxa. Així que només és una manera de passar el temps. XD

Comentarios

  1. wuyingren29 de marzo de 2009, 23:02

    El que tu no expliques és el que va passar després. Quan el Sr. Diumenge li va fotre una puntada de peu als collons al Sr. Dissabte i li va dir:

    -"Passa'm al davant ara si tens...vull dir, si et trobes els collons."

    Com deia el gran savi Homer: "¡Libres Domingos y Domingas!"

    Wu Ying Ren 死

    ResponderEliminar
  2. isaura.armenriver29 de marzo de 2009, 23:59

    XDXDXDXDXDXDXDXDXDXD

    Ets un geni per desmuntar-me les històries.

    Doncs apaaaa. Si vols pots fer una segona part.

    ;)

    ResponderEliminar
  3. wuyingren31 de marzo de 2009, 11:43

    Mmmmm....no, em sembla que no vull... :D

    Wu Ying Ren 死

    ResponderEliminar
  4. Null5 de abril de 2009, 14:38

    Segones parts mai són bones. O sigui que millor així.

    S'haura de parlar mes dels dilluns, que són horribles! xD

    ResponderEliminar
  5. isaura.armenriver10 de abril de 2009, 23:32

    M'ho pensaré. XDXDXD

    Per cert, gràcies per comentar. ;)

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

La meva mosca i jo (1)

-
1 No suporto a les mosques, em fan molt fàstic. No suporto veure-les volar a prop i menys que es posin sobre els gots, els plats, el menjar! Egs! Que no se’m acostin! O tindran un final tràgic, ho juro! No quedarà cap de viva! Avui al matí estava tan tranquil·la menjant el meu croissant per esmorzar, i n’he vist passar una. Serà fastigosa! Com s’ha dignat a aparèixer davant meu! La mataré! La mataré! La mataré!! La he perseguit durant una estona. Amunt i avall. La he trobada sobre el respatller del sofà. M’he acostat a poc a poc, i li he plantat una plantofada, amb tanta força, que ha quedat com pasta de moniato. El meu estimat sofà. M’he passat hores intentant treure la taca, no hi ha hagut manera. Ai, pobre de mi! Em va costar un ull de la cara! Ni tant sols l’ensenyava a ningú per por que me’l embrutessin. És lògic que les odiï, envaeixen casa meva sense el meu permís, i a sobre taquen els meus estimats mobles! Les odio, les odio, les odio! El meu marit deia que jo e
Leer más

La meva mosca i jo (2)

-
2 A l’estiu, les tardes es feien molt pesades. Les hores passaven lentament. La calor s’assegurava que no entrés ni una ànima, a la botiga. Si m’entretenia netejant o endreçant, semblava que el temps em regalés una hora menys de avorriment. De tant en tant entrava alguna senyora a demanar-me algun carret de fil, alguna cinta de color per la seva filla, o fins i tot alguna madeixa de llana. Però para de comptar. És molt estrany que no es compri en aquesta època de l’any, és quan la gent té més temps lliure. Fa massa calor, per posar-se a cosir. No era com abans que la gent reutilitzava la roba, i anava posant pedaços quan es feia malbé. Volen ser molt recicladors avui en dia, però compren coses que després no faran servir. Massa consum i massa poca consciència. Quan tenia catorze anys, les coses es feien de una altra manera. Quan vaig entrar a treballar a la merceria, no hi havia calculadores, tot es feia a mà. Comptaven els cèntims amb els dits; i a base de pràctica el cap t’anav
Leer más

La niebla

-
Era un martes como cualquier otro, pero el sol se escondía detrás de una niebla espesa. Caía una lluvia muy fina, imperceptible a la vista, como si fueran alfileres. Mar se encontraba en su despacho mirando por la ventana, su aspecto sombrío parecía el reflejo del exterior. Sus pensamientos se perdían entre una neblina de tristeza. De repente sonó el teléfono. Era su secretaria, tenia una visita. Intentando recuperar la compostura, intentó recordar que visita tenia hoy. Pero no hubo manera, en su agenda tampoco tenia nada apuntado. Quién será? Abrieron la puerta. No podía ser, era él. Sus miedos más temidos se materializaron en una sola persona. Lucas. - Qué... qué haces aquí? - Te he venido a buscar. - No. - No te resistas vendrás conmigo. - Te dicho que no. - No me importa, te llevaré conmigo quieras o no, incluso soy capaz de llevarte a rastras. Mar intenta coger el teléfono para llamar a seguridad, pero él es rápido y se lo impide. - Voy a gritar. - Ha
Leer más