La noia que podia tocar la guitarra amb les dents XD

-
Hi havia una vegada una noia que sempre passava desapercebuda a tot arreu a on anava. Es podria dir que, per a tothom, era invisible.

Estava fins els nassos que la gent passés d'ella, aguantava, aguantava, però un dia va dir prou.

Un dia mentre estava a classe, va anar rumiant que podia fer perquè la gent li fes cas. Pensava que podria cantar, presentar-se a algun concurs, però la veritat es que cantava molt malament. Llavors, es va donar compte que podria provar amb les coses que si que li sortien bé. Va fer una llista.

Coses que se fer bé
- Empipar a la meva germana, posant-li els dits al nas quan dorm.
- Esquivar els sermons de ma mare. Sobretot tancant-li la porta als morros.
- Encistellar els calçotets del meu pare al balcó dels veïns (quan els ha de recollir se'n porta una bona escridassada de la veïna)
- Superar el meu rècord de llençar boletes de paper al meu professor de matemàtiques. I encertar-les a la seva calba.
- Tocar la guitarra amb les dents.
- Portar el gos del veí a l'escola, i tancar-lo a la habitació de la neteja.
- Esquivar els sermons del veí, del director i dels professors, donant la culpa al gos i la seva bogeria transitòria.
- Fer por a la gent.


Cap de les coses que va escriure li va acabar de convèncer. Cap, feria canviar la seva situació, a més a més és el que acostumava a fer sempre.

Tot i que, hi havia una que li havia passat per alt. Tocar la guitarra amb les dents.

Ho va intentar. Va demanar que li deixessin tocar en el concert de Nadal de l'escola. Es va preparar una cançó.

El dia del concert estava molt nerviosa, va sortir a l'escenari, es va assentar a la cadira. Sobre la taula hi havia la guitarra, es va posar en posició. La gent la mirava amb cara d'espant, intentaven preparar-se pel pitjor.

Va començar a tocar les primeres notes fregant les dents per les cordes. El que sonava era el Cant dels ocells. La gent es va quedar petrificada, no se sentia cap so a part de la guitarra.

Quan va acabar, el teatre semblava que estigués buit. No se sentia res. De cop algú va dir:

- Renoi!

Tothom es va posar a aplaudir ben fort. Havia aconseguit que la gent li fes cas.

Va somriure i va dir:

- Ara em sento molt millor, avui crec que ho he fet bé. Però perquè no s'hi acostumin, els hi tiraré el pot de pintura que hi ha per aquí darrera.



Comentarios

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

La meva mosca i jo (1)

-
1 No suporto a les mosques, em fan molt fàstic. No suporto veure-les volar a prop i menys que es posin sobre els gots, els plats, el menjar! Egs! Que no se’m acostin! O tindran un final tràgic, ho juro! No quedarà cap de viva! Avui al matí estava tan tranquil·la menjant el meu croissant per esmorzar, i n’he vist passar una. Serà fastigosa! Com s’ha dignat a aparèixer davant meu! La mataré! La mataré! La mataré!! La he perseguit durant una estona. Amunt i avall. La he trobada sobre el respatller del sofà. M’he acostat a poc a poc, i li he plantat una plantofada, amb tanta força, que ha quedat com pasta de moniato. El meu estimat sofà. M’he passat hores intentant treure la taca, no hi ha hagut manera. Ai, pobre de mi! Em va costar un ull de la cara! Ni tant sols l’ensenyava a ningú per por que me’l embrutessin. És lògic que les odiï, envaeixen casa meva sense el meu permís, i a sobre taquen els meus estimats mobles! Les odio, les odio, les odio! El meu marit deia que jo e
Leer más

La meva mosca i jo (2)

-
2 A l’estiu, les tardes es feien molt pesades. Les hores passaven lentament. La calor s’assegurava que no entrés ni una ànima, a la botiga. Si m’entretenia netejant o endreçant, semblava que el temps em regalés una hora menys de avorriment. De tant en tant entrava alguna senyora a demanar-me algun carret de fil, alguna cinta de color per la seva filla, o fins i tot alguna madeixa de llana. Però para de comptar. És molt estrany que no es compri en aquesta època de l’any, és quan la gent té més temps lliure. Fa massa calor, per posar-se a cosir. No era com abans que la gent reutilitzava la roba, i anava posant pedaços quan es feia malbé. Volen ser molt recicladors avui en dia, però compren coses que després no faran servir. Massa consum i massa poca consciència. Quan tenia catorze anys, les coses es feien de una altra manera. Quan vaig entrar a treballar a la merceria, no hi havia calculadores, tot es feia a mà. Comptaven els cèntims amb els dits; i a base de pràctica el cap t’anav
Leer más

La niebla

-
Era un martes como cualquier otro, pero el sol se escondía detrás de una niebla espesa. Caía una lluvia muy fina, imperceptible a la vista, como si fueran alfileres. Mar se encontraba en su despacho mirando por la ventana, su aspecto sombrío parecía el reflejo del exterior. Sus pensamientos se perdían entre una neblina de tristeza. De repente sonó el teléfono. Era su secretaria, tenia una visita. Intentando recuperar la compostura, intentó recordar que visita tenia hoy. Pero no hubo manera, en su agenda tampoco tenia nada apuntado. Quién será? Abrieron la puerta. No podía ser, era él. Sus miedos más temidos se materializaron en una sola persona. Lucas. - Qué... qué haces aquí? - Te he venido a buscar. - No. - No te resistas vendrás conmigo. - Te dicho que no. - No me importa, te llevaré conmigo quieras o no, incluso soy capaz de llevarte a rastras. Mar intenta coger el teléfono para llamar a seguridad, pero él es rápido y se lo impide. - Voy a gritar. - Ha
Leer más