Les seves mans

Tenia les mans blanques com la cera, fredes com el glaç i lleugeres com la ploma. Només havien conegut el tacte de teles suaus, el càlid de les carícies i el fred del marbre de les parets del seu castell. Amb elles havia descobert l'aspror dels prínceps i reis, i la delicadesa de les dames de companyia; amb els quals, el breu instant en el qual amb dos mans s’unien , havia pogut percebre més del que les paraules poguessin dir. L’aspror de l’alta societat es podia apreciar per les mans resseques per la ambició, i l’afany de poder. En canvi, la delicadesa de les mans de una serventa, tot i que forjades pel treball, amagaven una suavitat que no es percebia a primer cop d’ull i només amb el tacte es manifestava.

Per ella les mans era el camí amb el qual podia desemmascarar les persones. Quan les paraules es percebien falses, les mans li revelaven la veritat. La manera de agafar-se les mans, la pressió, el tremolor... desvetllaven els sentiment més ocults, com el respecte, el rebuig, l’admiració, l’afecte, la passió, el desig incomplet...

A causa de les seves mans, despertava les gelosies de les dames de la cort. No només per la delicadesa de les formes i el seu tacte suau, sinó pel que denominaven “màgia”, a causa de la seva capacitat de revelar les autèntiques intencions de qualsevol que la tocava. Tant ressentiment despertava que cada vegada eren menys les persones que li donaven la mà; els rumors que s’havien escampat ofegaven la mínima possibilitat de amistat, fins i tot els servents li tenien por. Però no fou el més greu, les influències de certes persones van provocar que es posés en contra la reialesa i el clergat. Les veus arribaren a la Santa Inquisició. Va perdre els seus títols i fou condemnada a la foguera.

Les seves últimes paraules van ser: “Gràcies, finalment donaré la mà al ser més pur, humil i celestial.”