La carta

Hola, com estàs? Feia molt de temps que no ens comunicàvem. Des de que em vas deixar, vaig decidir no saber res més de tu, volia desesperadament oblidar-te. Però avui, després d’un any, un record ha minat el mur que havia construït, m’ha fet reviure amb molta intensitat el que estava adormit dins meu. Tota la culpa la té la catifa. Si sí. Suposo que ja saps del que et parlo. No? Doncs et faré cinc cèntims. Recordes quan, per un rampell, em vaig entossudir a comprar una catifa pel meu despatx? Sí, sí. Et deia que volia posar-me descalç i relaxar-me mentre treballava amb l’ordinador. Doncs resulta que avui m’he adonat que estava equivocat, tenies tota la raó del món. Saps què? Resulta que estava jugant una mica amb la cadira de l’escriptori, la que té rodes. Quan estava donant voltes i rodant amunt i avall, les rodes han lliscat per sobre la catifa, he caigut quan s’ha desequilibrat la cadira. Segur que t’estàs “tronxant”. Al meu cul no li ha fet tanta gràcia.
Quan estava al terra, he pogut sentir el teu riure, com si estiguessis amb mi. Jo també he rigut, però quan m’he adonat que no hi eres, no he pogut contenir les llàgrimes.
Et trobo ha faltar, m’ha costat temps adonar-me’n. Com també m’ha costat adonar-me’n de com n’estava d’equivocat. Se que és tard, però volia que sabessis que t’estimo.

Petons,

Ricard.

Comentarios

Entradas populares de este blog

La meva mosca i jo (1)

La meva mosca i jo (2)

La niebla