La meva mosca i jo (2)

2

A l’estiu, les tardes es feien molt pesades. Les hores passaven lentament. La calor s’assegurava que no entrés ni una ànima, a la botiga.

Si m’entretenia netejant o endreçant, semblava que el temps em regalés una hora menys de avorriment. De tant en tant entrava alguna senyora a demanar-me algun carret de fil, alguna cinta de color per la seva filla, o fins i tot alguna madeixa de llana. Però para de comptar. És molt estrany que no es compri en aquesta època de l’any, és quan la gent té més temps lliure. Fa massa calor, per posar-se a cosir. No era com abans que la gent reutilitzava la roba, i anava posant pedaços quan es feia malbé. Volen ser molt recicladors avui en dia, però compren coses que després no faran servir. Massa consum i massa poca consciència.

Quan tenia catorze anys, les coses es feien de una altra manera. Quan vaig entrar a treballar a la merceria, no hi havia calculadores, tot es feia a mà. Comptaven els cèntims amb els dits; i a base de pràctica el cap t’anava sol, els números sortien com res.

Ara, amb aquestes màquines electròniques ja no cal fer servir el cap. Per alguns ja els hi convindria, perquè pel que el fan servir ...

Ja en tenim una altra hora al sac. No se que més puc fer. Podria desendreçar els calaixos i tornar-los a endreçar. No. Millor busco alguna altra feina més útil. Però ara que hi penso, ja està tot fet, ahir em vaig afanyar a acabar de col·locar totes les agulles que em van arribar. I les capses de botons que vaig deixar sense desar? També estan al seu lloc. Renoi! Si ho arribo a saber no m’afanyo tant a tenir-ho tot apunt.

Definitivament, estic sola i ... terriblement avorrida.

Potser tant sola no estic, sembla que sento el soroll de una mosca rondant a la vora. Sí que ho és.
- Guaita-la! Que fas per aquí? Que vols algun didal per fer-te la casa?

Almenys he trobat una distracció, però sembla que a ella no li ha fet gràcia el meu acudit. Ella s’ho perd, a mi me’n ha fet molta.

- Si jo t’expliqués les coses que m’ha passat en aquesta botiga, llavors si que riuries. Ui! Sembla que t’agrada el meu braç! Doncs no te’l acabaries pas amb aquesta boqueta tant petita que tens! Has de riure noia, que sinó t’avorriràs com jo!
- Vaja! Veic que no pots estar quieta ni un moment! Eisss!! Que no saps que és de mala educació marxar quan t’estan parlant!
- Està bé, esta bé! Fes el que vulguis.

Em fa molta gràcia, sembla que em vulgui fer la punyeta.

- A veure mosca ... ah! Ja ho se! No t’agrada que et diguin mosca? Si t’apropes vol dir un sí?
- Doncs t’haurem de buscar un nom. Que tal Lluïsa?
- No? Mmm Dolors?
- Tampoc. A veure ... un nom més exòtic. Matilde?
- Sí? Ei! A la boca no!
- Matilde, doncs!
- Has vist la hora que és! No pot ser! Si ja és l’hora de plegar!
- Au va! Cap a casa! Vens o et quedes aquí?
- Millor et deixo aquí, així demà farem petar la xerrada.

Obrint la porta del carrer, la Matilde enfila el vol i surt a fora.

- Matilde! A on vas? Torna! No marxis!
- Remaleïda! Ha marxat!
- Demà ja se el que em toca. Quina llàstima crec que haguéssim sigut molt bones amigues.