El efecto caleidoscopio

Quan la porta s'obra sento com m'inunda un sentiment d'alegria, torno a ser a casa. Espero en el semàfor a que es posi verd, espero a que parpellegi el senyor verd, per donar pas al senyor vermell que està al pis de sobre. El senyor verd parpelleja, i poso el intermitent de l'esquerra. Es posa el semàfor en verd i poso la primera, giro a l'esquerra i avanço uns quants metres i poso els intermitents de perill. Pujo sobre la vorera i avanço cap a la porta del garatge. Condueixo des de la feina fins a casa, penso en moltes coses, però m'obligo a estar per la carretera, penso en el error que podria cometre i tenir un accident. A vegades poso música, poso algun cd però em salta la radio i no ho puc escoltar bé, em conformo amb els Blues Brothers en format casette. Han passat a la història, ambdós, però no em fa res tornar al passat. Em trobo que ja he fet part del camí a casa i arribo a la Curva, que em fa minorar la velocitat i em fa deixar enrere les preses de

Cada vegada que sentia la seva veu pensava amb les cançons que havia oblidat, les quan era petita i repetia mil cops. Cançons d'animals, de paisatges, de mons diferents. Tenia la veu molt dolça, com aquells caramels de maduixa que em donava la meva àvia, cada cop que la veia. El so de cada paraula semblava com el va i bé d'un gronxador, impulsat pel vent. Les seves mans acompanyaven el seu discurs, com el molí que es mou impulsat per l'aigua. M'asseia sempre al darrera de tot, quan ell es posava a parlar. No podia contenir les meves llàgrimes quan l'escoltava, semblava que em transportés forçosament al passat, per trobar-lo a faltar, per mostrar-me la felicitat que anteriorment havia viscut i que ara jo no podré reviure mai més. Ara, asseguda en el auditori buit, recordo el moviment dels seus llavis, recordo com m'ha arrencat d'una a una les espines dels records que tinc clavades. Noto com raja la sang de les ferides de la memòria, i només puc esperar que t

Hi ha una cançó de ... MAZONI!! Que es titula Temps per tenir temps (diria que el títol és així:p), que crec que és molt encertada, tot i que el meu problema no és falta de temps, sinó inconsciència del temps que tinc, de que no es pot malgastar i que, facis el que facis, estiguis satisfet del que fas. Jo reconec que malgasto el temps, i que un cop miro enrere penso que no em sento bé en absolut. A vegades penso que podria ser una altra persona, que podria fer un munt de coses si fos més oberta, atrevida ... Però no es pot viure de somnis irreals, o més aviat no es pot somniar i prou. S i vols que sigui real, has de donar alguna cosa a canvi, no et ve per si sol. És com el anime Fullmetal Alchemist, per aconseguir el que vols has de entregar alguna cosa de valor equivalent.Això em fa pensar que és molt curiós a on pots trobar el coneixement, pot ser amb un anime, amb un manual de jardineria (això se'm acaba de passar pel cap :p) o fins i tot veient una pel·lícula. I això em deriva