Prova: escriure sense idea prefixada, el que surti (tot i que està repassat)

Cada vegada que sentia la seva veu pensava amb les cançons que havia oblidat, les quan era petita i repetia mil cops. Cançons d'animals, de paisatges, de mons diferents. Tenia la veu molt dolça, com aquells caramels de maduixa que em donava la meva àvia, cada cop que la veia. El so de cada paraula semblava com el va i bé d'un gronxador, impulsat pel vent. Les seves mans acompanyaven el seu discurs, com el molí que es mou impulsat per l'aigua.

M'asseia sempre al darrera de tot, quan ell es posava a parlar. No podia contenir les meves llàgrimes quan l'escoltava, semblava que em transportés forçosament al passat, per trobar-lo a faltar, per mostrar-me la felicitat que anteriorment havia viscut i que ara jo no podré reviure mai més.

Ara, asseguda en el auditori buit, recordo el moviment dels seus llavis, recordo com m'ha arrencat d'una a una les espines dels records que tinc clavades. Noto com raja la sang de les ferides de la memòria, i només puc esperar que tornin a cicatritzar altre cop.

Immersa en els meus pensaments no veig que ell s'acosta cap a mi. Me'n adono que no puc fugir, les cames no em responen. Vull córrer, però estic paralitzada en el seient. Tinc por, sento com la boca se'm resseca, a cada pas sembla que hagi de morir. Es para dos seients més enllà, em mira amb un somriure, un dolç somriure que fa que el cor bategui molt més ràpid. Aparto la vista, em miro les mans, que tremolen. Ell s'acosta cap a la cadira del costat, aixeco els ulls i veig que em mira atentament, torno a baixar la mirada. S'asseu al meu costat. El meu cos tremola, intento que no es noti, em poso bé el vestit. Em pregunta que com em dic. Sento la seva veu tant aprop i tant alta que em sobresalto, ell comença a riure. No li responc. Continua al meu costat i s'apropa cada vegada més, sento el seu alè prop de l'orella. Tímidament li dic el meu nom, però em demana que li repeteixi perquè no l'ha sentit bé, em giro cap a ell per dir li el meu nom i ...

Sento els seus llavis sobre els meus. El breu contacte fa que el meu cos reaccioni i em posi dempeus i que les cames em dirigeixin ràpidament cap a la sortida. No vaig parar de córrer fins arribar a casa, i dins a la meva habitació encara ressonava les rialles, que feien sagnar el meu cor.