Àlex Victori. El cas de la senyora rica (Part 2. El seguiment))

Vaig començar fer un cercle al voltant del magnat Silvi Maclaus, no era tasca fàcil perquè era un home intocable, envoltat dia i nit per múltiples guardaespatlles.

El seguiment també era la part de la feina que més provava la meva paciència, dia i nit dins del cotxe o en bars, en tuguris, observant i esperant.

Els dies de la vida del magnat es plasmaven, un en un, en el calendari que jo creava, el qual em donava la visió global dels moviments i interaccions que ell realitzava.

Era estrany, molt estrany. Durant la setmana semblava que hi havia una rutina, a grans trets: casa, feina, casa. Els mateixos restaurants per dinar, la mateixa ruta per anar a la feina, la mateixa per tornar a casa...

Però la següent setmana tot canviava. Els horaris de la feina canviaven, les rutes canviaven, els restaurants canviaven... tot canviava, fins i tot el cotxe que el portava.

El canvi de cotxe, junt amb els horaris, em van portar molts problemes en un principi, li vaig perdre completament la pista. Vaig haver de vigilar l'edifici corporatiu les 24h del dia (utilitzant tot tipus de tècniques, vídeo, nens, adolescents...) intentant no aixecar cap sospita.

La vigilància durant un mes va ser una agonia. Els canvis van créixer exponencialment, ja no eren cada setmana, sinó cada dia. Era una bogeria.

La meva pregunta era: perquè ? Perquè tanta vigilància?

Alguna cosa passava que no feia massa bona olor. Però la feina era la feina, i la intuïció em deia que continués, però amb la màxima precaució.

Vaig deixar de vigilar-lo. Vaig concentrar-me en els llocs i en les persones que hi feia més contacte. Primer, els indrets més freqüentats eren: la seva mansió i l'edifici de la seva corporació, ambdós infranquejables. Però hi havia un lloc que no era freqüent, el contrari fins i tot podia passar desapercebut, però havia de incloure'l pel temps que hi dedicava.

La botiga de vinils em va semblar un punt estrany, aquests són els interessants, l'excepció que confirma la regla (mai he entès aquesta expressió). Feia la pinta de ser un Titty Twister, on sempre s'hi amaguen sorpreses.

Pel que fa a part exterior semblava una botiga normal, descuidada però res no feia pensar que fos un negoci il·legal. Quan vaig entrar va sonar la campaneta, dins el noi em va mirar amb un mig somriure, era un adolescent.

Li vaig dir que només volia fer una ullada, i ràpidament tornà a fixar la vista a la revista que llegia. La botiga era petita, hi havia mobles plens de vinils. Aparentment tot normal.

Vaig concentrar-me en una portada d'un grup de rock que no em sonava de res, vaig treure el vinil de la funda i el vaig inspeccionar.

El noi em va dir que podia mirar, però que no toqués els vinils. Ell estava estranyament nerviós. El vaig tornar a la funda.

"Tranquil noi, només comprovava si estava ratllat,"

"Entesos, però vigili que són peces de col·lecció."

"D'acord. Quan val aquest?"

"Hi ha el preu a la part de darrera, amb una etiqueta."

"Ja el veig."

Vaig fer el xafarder en la secció que hi tenia algun coneixement, rock clàssic. Rebuscant vaig trobar un disc de Bill Haley, la funda estava desgastada i mig trencada, vaig mirar el vinil. El noi m'observava, vaig agafar el vinil amb molta precaució i em vaig acostar al noi. Hi havia una làmpada de sostre que il·luminava el seu cubicle. Vaig acostar el vinil a la llum. El noi tenia cara de terror.

"Es pot saber què fa?"

"Doncs comprovo que no estigui molt ratllat, has vist la portada com està?"

"Però vagi molt en compte."

Mentre em mirava el vinil vaig observar el cubicle del noi. Estava desordenat, ple de papers i revistes, la caixa registradora. I en un calaix mig obert vaig veure que hi havien unes targes vermelles, com si fossin de crèdit.

Vaig acabar de mirar-me el disc i li vaig dir que me'l quedava. El vaig deixar al mostrador, per continuar mirant. Vaig centrar-me amb els mobles a prop de portes, vaig observar si hi havia alguna que s'obrís amb tarja. No hi havia cap a la vista.

"Puc fer servir el lavabo?"

"No tenim vàter per clients."

"Entesos. Ara vinc, vaig a pixar pel carrer del costat."

"Com vulgui."

Vaig sortir a fora direcció al carreró del costat de la botiga, en la pared exterior de la botiga hi havia una càmera, dins de la botiga segurament també n'hi havien. Vaig veure que hi havia una porta, però el pany era amb clau. Vaig pixar, entre uns containers. Vaig aprofitar per mirar la brossa.

Hi havien moltes caixes de pizza del Sr. Pepperoni, menjar xinès del restaurant La gran Muralla, cerveses... I feia la pinta que eren d'ahir, la pizza encara no estava resseca.

Això volia dir que es feien festes a la botiga de vinils, i hi participaven molta gent. Vaig tornar a la botiga per no aixecar sospita, un altre dia inspeccionaria l'edifici.

Quan vaig entrar no hi havia el noi per enlloc. Però el meu vinil estava sobre el mostrador. Vaig cridar al noi, però no venia ningú. Vaig pensar ràpid, opcions que podia fer per no aixecar sospites.

Vaig agafar el vinil, anava cap a la porta. Em vaig parar en sec. Vaig sentir algun soroll, però no va sortir ningú, vaig fer veure que buscava càmeres (les vaig veure). Vaig tornar al taulell, vaig deixar els diners i vaig sortir.

A fora vaig veure que s'acostava el magnat. Vaig tombar cap al sentit contrari, perquè no em veiés, vaig passar per davant del carreró, en el carreró hi havia l'adolescent al terra.

Cridava que no el fes fora. Un home alt i corpulent li va tancar la porta als morros.

Vaig seguir el meu camí sense mirar al carreró.

Havia trobat la punta de l'iceberg, el què em preocupava era el què s'hi amagava a sota de l'aigua.