El bosc dels sentiments (reflexions)
Pensant amb el que havia passat aquests darrers mesos, vaig adonar-me que sóc del tipus de persones que "prefereix" perdre's pel bosc que buscar el camí ja marcat, per simplement caminar endavant.
Aquest bosc on em perdo és el de les emocions. Moltes vegades costa de sortir-hi, t'hi recrees, t'hi amagues, penses que mai en sortiràs perquè només hi veus arbres i més arbres, i dones voltes i més voltes. Però t'adones que hi ha una escletxa de llum i quan t'hi apropes veus que el camí el tenies just al costat, només havies de fer l'esforç de caminar cap a la direcció correcta.
No és fàcil. Ja quan t'hi has perdut moltes vegades, llavors comences a tenir les eines per sortir-ne. A vegades només necessites un petit pensament positiu per sortir-ne, de vegades necessites dies per trobar el sentit real de la teva vida per tornar a sortir.
El problema és quan t'hi sents còmode però saps que és la pitjor opció, llavors el bosc es transforma crea una segona realitat que no té res a veure amb la de fora. Imagines, crees... Però només és un engany, un oasis que com un mirall es trenca.
Molts diuen que aquest bosc es diu depressió, però el meu no es diu així en dic Emoció. Hi és el meu bosc i per tant el puc explorar, i sobretot aprendre, perquè he après molt de mi mateixa, tant en positiu com en negatiu, perquè com deia una de les meves pel·lícules preferides els millors focs cremen en les pitjors situacions.
Aquest bosc on em perdo és el de les emocions. Moltes vegades costa de sortir-hi, t'hi recrees, t'hi amagues, penses que mai en sortiràs perquè només hi veus arbres i més arbres, i dones voltes i més voltes. Però t'adones que hi ha una escletxa de llum i quan t'hi apropes veus que el camí el tenies just al costat, només havies de fer l'esforç de caminar cap a la direcció correcta.
No és fàcil. Ja quan t'hi has perdut moltes vegades, llavors comences a tenir les eines per sortir-ne. A vegades només necessites un petit pensament positiu per sortir-ne, de vegades necessites dies per trobar el sentit real de la teva vida per tornar a sortir.
El problema és quan t'hi sents còmode però saps que és la pitjor opció, llavors el bosc es transforma crea una segona realitat que no té res a veure amb la de fora. Imagines, crees... Però només és un engany, un oasis que com un mirall es trenca.
Molts diuen que aquest bosc es diu depressió, però el meu no es diu així en dic Emoció. Hi és el meu bosc i per tant el puc explorar, i sobretot aprendre, perquè he après molt de mi mateixa, tant en positiu com en negatiu, perquè com deia una de les meves pel·lícules preferides els millors focs cremen en les pitjors situacions.
Jo, al contrari, defujo el bosc emocional. Carregat de lògica i sensatesa avanço inexorable pel que tu anomenes 'camí marcat'
ResponderEliminarPerò la inseguretat ens aborda a tots per que cap camí porta cartells ni marques i el futur, el destí, és sempre incert. I aquesta és la màxima emoció: seguir endavant tot i saber que és el camí incorrecte, el camí de l'aventura.
Seguir el camí no és fàcil, per això moltes vegades em perdo en el meu bosc. Són les frustracions, les pors, el dolor... el que fa que em refugi.
ResponderEliminarJo no sóc tant racional, sóc emoció, per això sento, ric, ploro, m'obsessiono... El que he après avui és que aquest bosc forma part de mi, tant per bo com per dolent i que simplement ho haig de reconèixer i acceptar. Haig de conviure amb tot el que sento, el que faig i no faig. Negant-ho i voler ser una persona més racional o simplement ser una altra persona és mentir-me i mentir als demès, només vull buscar l'equilibri. El que em faci estar bé amb mi mateixa i tirar endavant per aconseguir els meus objectius.