La filla del vent

La filla del vent li deien, aquella noia que corria amunt i avall tan ràpid com el vent. Sempre que la veien els seus veïns sabien quina hora era, molt puntual anava i venia cada dia.

Però un dia de novembre que estava molt emboirat, no la van veure. Primer van pensar que era la boira que potser els havia distret i ja havia passat. Però en tot el dia no la van veure, ni anar ni tornar. Era al vespre quan els veïns van anar a casa seva a preguntar.

No hi havia ningú a casa. Era molt estrany.

La gent va començar a parlar, a pensar possibles explicacions. La imaginació va fer acte de presencia i començaren a crear històries d’assassinats, de fantasmes, de monstres, d'aliens...

Van passar els dies, i la gent continuava parlant. Van trucar a la policia.

Dins de la casa estava igual com si només haguessin sortint un moment. Els policies van intentar buscar pistes, indicis del que els hi podia haver passat. Van buscar per tota la casa, pel jardí... Vam parlar amb tota la gent del poble, però aviat es van trobar que no hi havia cap versió que no fos una mera especulació. 

Van buscar pels boscos, per les poblacions properes... No van trobar res.

Va passar molt temps. La gent ja no comentava res, creien que havien marxat del poble sense dir res.

Passat l’any, el mateix dia que van desaparèixer, la filla del vent va tornar a passar pel carrer per anar a comprar el pa. Els veïns van sortir de les cases i se la miraven.

Ella va saludar dient bon dia, però va trobar estrany que tothom se la quedés mirant. La gent li preguntava on havia estat.

«Aquí, a casa. Com sempre. Acabo de llevar-me i he sortit a comprar el pa com cada dia.» No entenia res.

Els veïns la miraven com si estigués boja. Va girar cua i va tornar cap a casa. Quan va arribar va trobar la seva família fora de casa, mirant un edifici tancat i aparentment abandonat. La seva família estava preocupada, no podien entrar a casa, no entenien res. Ella no podia creure que tingués aquella aparença.

Tot el poble es va aproximar on eren ells. Els hi feien preguntes però no podien contestar perquè no sabien què els hi havia passat.

Les històries de fets paranormals van tornar a les converses de tot el poble.

La família va recuperar casa seva i van rehabilitar-la per viure-hi altre cop.

Va passar el temps però no sabien el que havia passat realment.

Quan tot es va normalitzar, la filla del vent va començar a recordar petits fragments. De mica en mica va anar encaixant peces però era massa horrorosa la veritat, per això no la va explicar a ningú.
En poques paraules, tots estaven morts.