Esperar

-
Se quedó helada de tanto esperar, por eso su corazón se endureció como el hielo.

Congelado todo.

Let it go, let it go.

:p 😈😝👅

Comentarios

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

La meva mosca i jo (1)

-
1 No suporto a les mosques, em fan molt fàstic. No suporto veure-les volar a prop i menys que es posin sobre els gots, els plats, el menjar! Egs! Que no se’m acostin! O tindran un final tràgic, ho juro! No quedarà cap de viva! Avui al matí estava tan tranquil·la menjant el meu croissant per esmorzar, i n’he vist passar una. Serà fastigosa! Com s’ha dignat a aparèixer davant meu! La mataré! La mataré! La mataré!! La he perseguit durant una estona. Amunt i avall. La he trobada sobre el respatller del sofà. M’he acostat a poc a poc, i li he plantat una plantofada, amb tanta força, que ha quedat com pasta de moniato. El meu estimat sofà. M’he passat hores intentant treure la taca, no hi ha hagut manera. Ai, pobre de mi! Em va costar un ull de la cara! Ni tant sols l’ensenyava a ningú per por que me’l embrutessin. És lògic que les odiï, envaeixen casa meva sense el meu permís, i a sobre taquen els meus estimats mobles! Les odio, les odio, les odio! El meu marit deia que jo e
Leer más

La meva mosca i jo (2)

-
2 A l’estiu, les tardes es feien molt pesades. Les hores passaven lentament. La calor s’assegurava que no entrés ni una ànima, a la botiga. Si m’entretenia netejant o endreçant, semblava que el temps em regalés una hora menys de avorriment. De tant en tant entrava alguna senyora a demanar-me algun carret de fil, alguna cinta de color per la seva filla, o fins i tot alguna madeixa de llana. Però para de comptar. És molt estrany que no es compri en aquesta època de l’any, és quan la gent té més temps lliure. Fa massa calor, per posar-se a cosir. No era com abans que la gent reutilitzava la roba, i anava posant pedaços quan es feia malbé. Volen ser molt recicladors avui en dia, però compren coses que després no faran servir. Massa consum i massa poca consciència. Quan tenia catorze anys, les coses es feien de una altra manera. Quan vaig entrar a treballar a la merceria, no hi havia calculadores, tot es feia a mà. Comptaven els cèntims amb els dits; i a base de pràctica el cap t’anav
Leer más

La niebla

-
Era un martes como cualquier otro, pero el sol se escondía detrás de una niebla espesa. Caía una lluvia muy fina, imperceptible a la vista, como si fueran alfileres. Mar se encontraba en su despacho mirando por la ventana, su aspecto sombrío parecía el reflejo del exterior. Sus pensamientos se perdían entre una neblina de tristeza. De repente sonó el teléfono. Era su secretaria, tenia una visita. Intentando recuperar la compostura, intentó recordar que visita tenia hoy. Pero no hubo manera, en su agenda tampoco tenia nada apuntado. Quién será? Abrieron la puerta. No podía ser, era él. Sus miedos más temidos se materializaron en una sola persona. Lucas. - Qué... qué haces aquí? - Te he venido a buscar. - No. - No te resistas vendrás conmigo. - Te dicho que no. - No me importa, te llevaré conmigo quieras o no, incluso soy capaz de llevarte a rastras. Mar intenta coger el teléfono para llamar a seguridad, pero él es rápido y se lo impide. - Voy a gritar. - Ha
Leer más