Un dia fluix
T'obligues a tirar endavant, a superar els problemes, a fer coses per mirar endavant...
Però sempre hi ha un dia que pot amb tu, tot pot amb tu i t'enfonses.
Aquell dia és un dia perdut, ens pensem que és perdut perquè hem deixat de fer alguna cosa, em deixat de "ser nosaltres" i a vegades no ens perdonem aquest moment baix, perquè no està ben vist, perquè la societat s'alimenta de persones que són felices (o que ho aparenten) i que ho tenen tot (parella, diners...). No hi ha cabuda a la depressió, la tristesa l'apartem com una "apestada" perquè no aporta felicitat, o creiem que no ens aporta felicitat.
Jo mai he dit estic genial ni molt bé (potser en comptades vegades), normalment dic bé, na fent. Els que em coneixen saben que sóc una persona alegre i intento ser positiva, però hi ha la cara B, la que amaguem perquè no ens agrada ensenyar.
Jo quan em trobo baixa prefereixo allunyar-me de tot, no parlo amb la gent, no vull saber de ningú (a vegades em sap greu, però no tinc ganes de res ni ningú).
És possible que hi hagi gent que no ho entengui, perquè superen les adversitats d'un altra manera, perquè no deixen que les emocions governin les seves accions... Millor per a elles, si els hi funciona me'n alegro molt per elles.
Jo necessito el meu temps, potser és temps perdut (per alguns), per mi és temps per a mi, per curar ferides, per descobrir com sóc, per afrontar la vida, per afrontar els problemes, per descobrir que no estic bé, que necessito plorar després de tant temps, de odiar, d'estimar, de treure la merda que acumulem...
Gràcies a la tristesa me'n adono que sóc humana i que quan necessites un cop de mà arriba d'alguna manera. He dit que no vull saber de ningú, però tampoc és ben bé així, necessito a la meva família, a vegades amb qui t'agobies d'estar de tanta confiança és qui més et coneix i et dóna el que necessites.
Però sempre hi ha un dia que pot amb tu, tot pot amb tu i t'enfonses.
Aquell dia és un dia perdut, ens pensem que és perdut perquè hem deixat de fer alguna cosa, em deixat de "ser nosaltres" i a vegades no ens perdonem aquest moment baix, perquè no està ben vist, perquè la societat s'alimenta de persones que són felices (o que ho aparenten) i que ho tenen tot (parella, diners...). No hi ha cabuda a la depressió, la tristesa l'apartem com una "apestada" perquè no aporta felicitat, o creiem que no ens aporta felicitat.
Jo mai he dit estic genial ni molt bé (potser en comptades vegades), normalment dic bé, na fent. Els que em coneixen saben que sóc una persona alegre i intento ser positiva, però hi ha la cara B, la que amaguem perquè no ens agrada ensenyar.
Jo quan em trobo baixa prefereixo allunyar-me de tot, no parlo amb la gent, no vull saber de ningú (a vegades em sap greu, però no tinc ganes de res ni ningú).
És possible que hi hagi gent que no ho entengui, perquè superen les adversitats d'un altra manera, perquè no deixen que les emocions governin les seves accions... Millor per a elles, si els hi funciona me'n alegro molt per elles.
Jo necessito el meu temps, potser és temps perdut (per alguns), per mi és temps per a mi, per curar ferides, per descobrir com sóc, per afrontar la vida, per afrontar els problemes, per descobrir que no estic bé, que necessito plorar després de tant temps, de odiar, d'estimar, de treure la merda que acumulem...
Gràcies a la tristesa me'n adono que sóc humana i que quan necessites un cop de mà arriba d'alguna manera. He dit que no vull saber de ningú, però tampoc és ben bé així, necessito a la meva família, a vegades amb qui t'agobies d'estar de tanta confiança és qui més et coneix i et dóna el que necessites.
Comentarios
Publicar un comentario