Perspectives confinades: Núm. 1 Darrera una mascareta

La sensació de posar-te una mascareta per primer cop és de mancança d’aire. La por agafa el control i com un peix fora de l’aigua, sentim l’ofec. És llavors quan la raó ha de posar odre en el caos dels pensaments, per tal de que no regni el pànic.

- No passa res. Puc respirar, només m’hi haig d’acostumar.

La respiració es torna més pausada i els pulmons s’adapten al nou flux d’aire. Ara només cal sortir a fora.

Els pensaments tornen a fer acte de presència al voltant d’un sol tema: el virus.

- No passa res. Porto guants, mascareta i només haig d’anar amb precaució.

Sortir es transforma en incertesa, en un món pseudoapocalíptic, desert, insegur i gris. Una odissea formada per cues, distancies de seguretat i recerca de menjar.

Tornar a casa és la felicitat. Apreciar el que es té i el que s’aconsegueix. Un lloc segur amb persones càlides, no de tacte sinó de cor. La normalitat per a no tornar-nos bojos.

- Això sembla ciència ficció. - Em diu un home darrera la seva mascareta.

Només és qüestió de perspectiva. En el pitjor dels casos, sort en tenim de la raó.