Perspectives confinades: Núm. 2 Quan surt el sol

Ha sortit el sol i penso que ja s’ha acabat tot. Però només és una il·lusió.

Vaig a comprar preparada. En la cua del supermercat, a distància amb altres persones, s’acosta una abella i es posa sobre el meu carro verd pseudofluorescent. En les seves potes hi porta unes boles de colors. La intento fer fora però no em fa cas fins que no pico fort el carro, i llavors surt volant.

Mentre esperava el meu torn penso amb l’abella; comparant la seva normalitat, no alterada per les circumstàncies, amb la meva. Un somriure irònic sorgeix de sobte, tapat per la mascareta.

Quan surto a fora després de comprar, em torna a assetjar l’abella. Però aquesta vegada deixo que faci el que vulgui.

- Em vols acompanyar? Entesos. Suposo que estàs cansada amb tant de pes al damunt.

No s’hi està gaire estona i s’enlaira altre cop.

- Ha sigut un plaer haver-te conegut, cuida’t molt.

Ha sortit el sol i tot sembla normal, però jo he canviat. Sóc una abella, ara.