La nena, el sofà i un munt de històries / La niña, el sofá y un montón de historias

Hi havia una vegada una nena que creava històries asseguda sobre el respatller d'un sofà. En ocasions cavalcava amb el seu cavall, li agradava sentir el pelatge suau de l'animal, però no es podia despistar perquè de sobte la perseguien i havia de trotar el més ràpid possible perquè "els dolents" no l'atrapessin. També pilotava una nau espacial i viatjava per planetes desconeguts, descobrint gent forestera i vivint aventures.

El sofà no era el únic que "tunejava" amb la imaginació, també agafava penjadors, escaires i altres objectes per fer-los servir com a arma, i així convertir-se en una superheroïna. 

Un dia va descobrir una vara metàl·lica que es va desenganxar d'un moble i la va fer servir com espasa. Es passava el dia copiant les poses de Scaramouche i fent estocada al antagonista de la pel·lícula. 

Tot i que gaudia fent d'espadatxina, la seva mare la renyava cada vegada que la enxampava amb la vara a la mà. Et faràs mal! - Li deia. Així que van ser poques les ocasions que es va arriscar a tornar-la fer servir, almenys no quan la seva mare estava a prop.  

Aquella nena es va fer gran i les històries van passar a segon terme. En l'adolescència es van traduir en una via d'escapament a un moment complicat ple de falta d'autoestima i molts pensaments negatius, però els relats van quedar entretallats i inacabats. Als vint i els trenta semblava que tornaven a ser allò que havien estat, un joc i un gaudi personal, però ella pensava que no era prou bona per escriure.

Ara a prop dels quaranta, encara busca com expressar el que du a dins. Però sap que com en aquell sofà no li cal massa per crear un història. Tan se val si es bona o dolenta perquè el més important és gaudir-la un mateix.

 

Per cert, aquella nena era jo.

 

 // Versió traduïda al castellà

 

Había una vez una niña que creaba historias sentada encima del respaldo de un sofá. En ocasiones cabalgaba con su caballo, le gustaba sentir el tacto suave del animal, pero no se podía despistar porque de repente la perseguían y tenia que trotar lo más rápido posible para que “los malos” no la alcanzasen. También pilotaba una nave espacial y viajaba hacia planetas desconocidos, descubriendo gente forastera y viviendo aventuras.


El sofá no era lo único que “tuneaba” con la imaginación, también cogía colgadores, escuadras y otros objetos para hacerlos servir de armas, y así convertirse en una super heroína.


Un día descubrió una varilla metálica que se desenganchó de un mueble y la hizo servir como espada. Se pasaba el día copiando las poses de Scaramouche y haciendo estocada al antagonista de la película.


Aunque disfrutaba haciendo de espadachina, su madre la reñía cada vez que la pillaba con la varilla en la mano. Te harás daño! - Le decía. Así que fueron pocas las ocasiones que se arriesgó a volverla a usar, no cuando su madre estaba cerca.


Esa niña se hizo mayor y las historias pasaron a segundo plano. En la adolescencia se tradujo en una vía de escape a un momento complicado lleno de falta de autoestima y muchos pensamientos negativos, pero los relatos quedaron pausados e inacabados. A los veinte y los treinta parecía que volvían a ser lo que habían sido, un juego y un momento de divertimento personal, pero ella pensaba que no era buena para escribir.


Ahora cerca de los cuarenta, aún busca como expresar lo que lleva dentro. Pero sabe que como en ese sofá no le hace falta muchas cosas para crear una historia. Da igual si es buena o mala porque lo más importante es disfrutarla uno mismo.


Por cierto, esa niña era yo.


Comentarios

Entradas populares de este blog

La meva mosca i jo (1)

La meva mosca i jo (2)

La niebla