El efecto caleidoscopio

Passen els dies i em dona la sensació d’estar dins de una pel·lícula, l’ambientació és increïble i els decorats hiperrealistes. Els actors, els pocs que ens deixem veure, ens concentrem en cues. Avui després de dies de pluja, m’he sentit dins d’un filtre d’Instagram. El que és gris i plou. Però aquest està bloquejat, en té la propietat exclusiva la naturalesa. Ella vol compartir la història que estem vivint, donant-li el to deslluït i trist adequat al gènere. Escenes en gris que relaten no ciència ficció, sinó la vida en temps de pandèmia. «Tot acaba passant». Algú va dir. De moment esperem que canvii el filtre i surti el sol, almenys.

En aquests dies sembla que alguns elements del paisatge no es trobin a lloc, o potser ens pensàvem que només podien ocupar-ne un. El núvols perden alçada i es col·loquen a tocar. El cant dels ocells substitueixen el soroll dels cotxes, i sembla que s’hagin multiplicat. I les ciutats esdevenen pas a pas, o pota a pota, el nou imperi animal. Surrealisme, senyors i senyores. Però real, vulguem-ho o no. Potser ara és el seu moment, una presa de possessió de la seva llibertat, confinada massa temps, per culpa del nostre incansable esperit dominador. Com la nena nua que aixeca l’aigua i troba un gos, potser és l’hora de prendre consciència de les nostres accions. Si no tornem les coses a lloc, la vida ens col·locarà on ens pertoca.

Torno estar en una cua esperant, porto unes quantes hores anant a diferents llocs a comprar. Aquest cop em noto esgotada física i anímicament. La meva paciència no dura per sempre. Tinc set o vuit persones al davant i no avancen. Em poso nerviosa. El temps em fuig aquí parada, a un metre i mig de la gent del meu voltant. Em fixo en un arbre, sobretot en els seus habitants. Últimament observo als animals. És curiós, he trobat a faltar a l’abella. Un colom surt i entra en el arbre. En el seu bec hi duu un trosset de branca verda, suposo que per fer-se el niu. No te cap pressa, fa el niu amb parsimònia. Jo en canvi vull ser ja a casa. «Tot al seu temps.» Perspectives iròniques.

Ha sortit el sol i penso que ja s’ha acabat tot. Però només és una il·lusió. Vaig a comprar preparada. En la cua del supermercat, a distància amb altres persones, s’acosta una abella i es posa sobre el meu carro verd pseudofluorescent. En les seves potes hi porta unes boles de colors. La intento fer fora però no em fa cas fins que no pico fort el carro, i llavors surt volant. M entre esperava el meu torn penso amb l’abella; comparant la seva normalitat, no alterada per les circumstàncies, amb la meva. Un somriure irònic sorgeix de sobte, tapat per la mascareta. Quan surto a fora després de comprar, em torna a assetjar l’abella. Però aquesta vegada deixo que faci el que vulgui. - E m vols acompanyar? Entesos. Suposo que estàs cansada amb tant de pes al damunt. No s’hi està gaire estona i s’enlaira altre cop. - Ha sigut un plaer haver-te conegut, cuida’t molt. Ha sortit el sol i tot sembla normal, però jo he canviat. Sóc una abella, ara.