El efecto caleidoscopio

Tenia mucha sed, había caminado por buena parte de la ciudad buscando la posada que mi amigo me recomendó, pero no logré mi objetivo.  A unos pocos pasos, divisé un cartel con un cerdo dibujado. Era nuevo en la ciudad y no sabía muy bien que tipo de gente frecuentaba el lugar, pero mi sed era más fuerte que el miedo. Abrí la puerta con energía, dándome cuenta con la caricia de ese aire viciado que ahí dentro era un lugar concurrido, y que esa mezcla de olores de taberna me atraían y me repugnaban a partes iguales.  Lo que no me esperaba era el recibimiento. Yo quería pasar desapercibido, pero todos se quedaron mirándome justo en el momento que franqueé la puerta.  Durante unos segundos titubeé, pero sabia muy bien que en situaciones de peligro inminente siempre es mejor aparentar seguridad que amedrentarse. Así que con paso seguro me dirigí hacia el tabernero y le pedí bebida. Este pareció sorprendido, y me dijo que no era posible, que hoy estaba cerrada la taberna porque se estaba cel

Us adverteixo, avui torno a escriure en aquest blog 😆. Malgrat ha passat molt de temps, es com si retrobés a un vell amic. Com si abracés amb ganes l'escriptura, i conversés amb ella d'antigues i noves idees que em ronden pel cap. Com les olors que retornen a la memòria passats els anys i semblen que siguin reals, com la primera vegada que les vas sentir. No hi son, però continues gaudint de les sensacions que t'invadeixen. De la mateixa manera gaudeixo de les impressions que em genera l'escriptura: les voltes i voltes abans de publicar, les correccions, la sensació quan pitges les tecles... Perquè es un recordatori del que se sent a l'hora d'escriure i sobretot en aquest blog. Així que encara que sigui breu aquesta entrada, només és el "tastet" del que espero sigui el començament de la continuació del blog.  Us aviso, no serà només en català com era fins ara, sinó que anirà alternant castellà i català (tot i que avui es dos en un) i espero en un futu

Passen els dies i em dona la sensació d’estar dins de una pel·lícula, l’ambientació és increïble i els decorats hiperrealistes. Els actors, els pocs que ens deixem veure, ens concentrem en cues. Avui després de dies de pluja, m’he sentit dins d’un filtre d’Instagram. El que és gris i plou. Però aquest està bloquejat, en té la propietat exclusiva la naturalesa. Ella vol compartir la història que estem vivint, donant-li el to deslluït i trist adequat al gènere. Escenes en gris que relaten no ciència ficció, sinó la vida en temps de pandèmia. «Tot acaba passant». Algú va dir. De moment esperem que canvii el filtre i surti el sol, almenys.

En aquests dies sembla que alguns elements del paisatge no es trobin a lloc, o potser ens pensàvem que només podien ocupar-ne un. El núvols perden alçada i es col·loquen a tocar. El cant dels ocells substitueixen el soroll dels cotxes, i sembla que s’hagin multiplicat. I les ciutats esdevenen pas a pas, o pota a pota, el nou imperi animal. Surrealisme, senyors i senyores. Però real, vulguem-ho o no. Potser ara és el seu moment, una presa de possessió de la seva llibertat, confinada massa temps, per culpa del nostre incansable esperit dominador. Com la nena nua que aixeca l’aigua i troba un gos, potser és l’hora de prendre consciència de les nostres accions. Si no tornem les coses a lloc, la vida ens col·locarà on ens pertoca.

Torno estar en una cua esperant, porto unes quantes hores anant a diferents llocs a comprar. Aquest cop em noto esgotada física i anímicament. La meva paciència no dura per sempre. Tinc set o vuit persones al davant i no avancen. Em poso nerviosa. El temps em fuig aquí parada, a un metre i mig de la gent del meu voltant. Em fixo en un arbre, sobretot en els seus habitants. Últimament observo als animals. És curiós, he trobat a faltar a l’abella. Un colom surt i entra en el arbre. En el seu bec hi duu un trosset de branca verda, suposo que per fer-se el niu. No te cap pressa, fa el niu amb parsimònia. Jo en canvi vull ser ja a casa. «Tot al seu temps.» Perspectives iròniques.

Ha sortit el sol i penso que ja s’ha acabat tot. Però només és una il·lusió. Vaig a comprar preparada. En la cua del supermercat, a distància amb altres persones, s’acosta una abella i es posa sobre el meu carro verd pseudofluorescent. En les seves potes hi porta unes boles de colors. La intento fer fora però no em fa cas fins que no pico fort el carro, i llavors surt volant. M entre esperava el meu torn penso amb l’abella; comparant la seva normalitat, no alterada per les circumstàncies, amb la meva. Un somriure irònic sorgeix de sobte, tapat per la mascareta. Quan surto a fora després de comprar, em torna a assetjar l’abella. Però aquesta vegada deixo que faci el que vulgui. - E m vols acompanyar? Entesos. Suposo que estàs cansada amb tant de pes al damunt. No s’hi està gaire estona i s’enlaira altre cop. - Ha sigut un plaer haver-te conegut, cuida’t molt. Ha sortit el sol i tot sembla normal, però jo he canviat. Sóc una abella, ara.