El efecto caleidoscopio

Dins meu sento emocions, Que hi puc fer jo? Dono mil voltes a les sensacions, No sóc gens racional, no. Busco el meu lloc En cada racó, No el veig per enlloc Només hi ha foscor. No se escriure poesia, No és aquesta la meva intenció, És només una via Per expressar qualsevol emoció. Cada cop em costa més, això de rimar no és "lo" meu, Tant de bo no costés! "Vinga, vinga! Que ja és teu!" Cada "vers" em cura, és l'amor a l'escriptura!! Ric dels meus propis acudits, Ric i no pas pobre, compto amb els dits No pas les monedes, Sinó les meves pròpies idees. Acabo amb quatre ratlles, paro d'escriure de moment, Escric aquestes últimes línies Per donar un descans a la ment.  Pels amants de la poesia, espero no haver ofès a ningú. JIJIJI

Aquí a Catalunya, on sóc, on visc, on treballo, a on faig i a on deixo de fer... Aquí parlo el català, la meva llengua, la que em prové del meu pare i la que he après a l'escola, la que utilitzo normalment i la que em fa sentir més còmode. Però també parlo el Castellà de Castilla o Espanyol de Espanya. Lo hablo porque proviene de las raíces de mi madre. Porque lo he hablado y lo sigo hablando por su riqueza, no por opresión (aunque muchos lo crean) sino por amor a una lengua además del catalán. Queramos o no las dos provienen del latin, por si solas no se crearon y por eso han sido como hermanas. Aunque no niego que no hubiera opresión, la ley del más fuerte siempre ha existido. Però jo parlo català perquè és la meva llengua y hablo el castellano porque también es mi lengua. La riquesa d'ambdues llengües és brutal. També m'agradaria parlar l'anglès bé, i que jo sàpiga també era una llengua opressora, i quina casualitat ara resulta que no en pots prescindir p

Vaig començar fer un cercle al voltant del magnat Silvi Maclaus, no era tasca fàcil perquè era un home intocable, envoltat dia i nit per múltiples guardaespatlles. El seguiment també era la part de la feina que més provava la meva paciència, dia i nit dins del cotxe o en bars, en tuguris, observant i esperant. Els dies de la vida del magnat es plasmaven, un en un, en el calendari que jo creava, el qual em donava la visió global dels moviments i interaccions que ell realitzava. Era estrany, molt estrany. Durant la setmana semblava que hi havia una rutina, a grans trets: casa, feina, casa. Els mateixos restaurants per dinar, la mateixa ruta per anar a la feina, la mateixa per tornar a casa... Però la següent setmana tot canviava. Els horaris de la feina canviaven, les rutes canviaven, els restaurants canviaven... tot canviava, fins i tot el cotxe que el portava. El canvi de cotxe, junt amb els horaris, em van portar molts problemes en un principi, li vaig perdre completament la

Efecto cinemascope Estic tornant a escriure en els meus blogs. Encara que ningú ho llegeixi per mi és important. Penso que necessito expressar el que tinc dins meu.

Aquelles quatre parets cada vegada semblaven estrènyer més l'espai, que ja de per si era reduït per les muntanyes de documents, dossiers i objectes per tot arreu. No era fàcil la vida de detectiu. Moltes vegades el temps em passava esperant. Els clients eren escassos i arribaven en comptagotes. I, a  més, moltes de les gestions que feia també comportava esperar, i esperar, respostes. Temps perdut, però en moviment, el problema era que jo no em movia. De cop el soroll de la porta em va treure dels meus pensaments. "Endavant." Vaig dir. Va entrar una senyora, molt ben vestida, massa ben vestida, semblava de l'alta societat. Això volia dir que havia d'anar amb peus de plom. No em convenia cap malentès ni veure'm implicat en cap assumpte de faldilles. "Senyor Victori, voldria encarregar-li una feina." "Ha de saber que faig servir els meus mètodes però en cap cas m'implicaré en res que sigui extremadament il·legal, tinc contactes

Escric aquí perquè és com una teràpia, no sé si és la millor manera, perquè escric coses personals públicament. Però m'ajuda a donar forma el què sóc. És com en la pel·lícula El viatge de Chihiro quan ella tiba tot de coses que surten de un déu del riu que semblava un pestilent monstre. La comparació no anava referida a la aparença del déu és més el acte de quan està en el bany públic (molt típic japonès) i ell insta que ella l'ajudi. Chihiro troba un mànec de bicicleta i comença a tibar, i a tibar i amb la ajuda de tots acaben traient tota la brossa que tenia el déu dins seu. Recobrant la seva forma original. (Millor veure la escena que no pas que us l'expliqui). Escriure és com treure coses (com deia en el post anterior tot té part positiva i negativa). Descobreixes i et sorprens de les idees que guarda el teu cervell. La part conscient i la inconscient. És com explorar dins d'un mateix, com quan fas una foto de un paisatge, les paraules són el reflex del estat de

Una expressió castellana que voldria dir compensar la part dolenta amb una de bona, és molt yin i yang. He pensat en fer servir aquesta expressió per compensar el post anterior que era bastant negatiu, amb un post més positiu (ja que també vull compensar aquests dies que no he escrit*). Doncs pensar en positiu pot ser en si fàcil, però depèn en la situació en que estiguis. Jo gràcies a Déu puc dir que tinc coses que tenen molt valor, no material però si sentimental, tot i que les hauria de valorar més. Anem al tema, pensar en positiu. Podríem fer un exercici. Busquem alguna cosa molt i molt petita, però que sigui visible. Jo trio la xinxeta del meu panell de suro. L'agafo i l'observo. Característiques: - És metàl·lica - Brilla   - Té una cabota corbada - Té una punxa - Pesa poc Part negativa - Si et cau al terra i no te'n adones te la pots clavar. - Si la superfície on s'ha de clavar és molt dura, es doblega. - Si cau en un terra amb vetes o un co

La depressió és quan el bosc que parlava en un dels meus posts anteriors, et supera. A vegades les emocions negatives et desborden i entres en un estat com catatònic on resulta que res importa, res del que fas importa. És curiós com es passa del punt en què tot importa a la vida al no importa el que faci. És una rendició total a on només hi queda un buit. Pot ser que sigui un error en la nostra programació humana. Nosaltres hem estat creats per a sobreviure, però quan arriba el moment que sents que res val la pena és com si hi hagués un buit en la nostra programació, alguna cosa falla. És una malaltia? No ho sé. Els psicòlegs tracten aquestes "errades" com si fossin malalties (genèricament), possiblement moltes ho siguin i per tant s'han de tractar. Però fins a quin punt no hauríem de ajudar-nos a nosaltres mateixos, jo he provat amb la filosofia i dins el meu laberint personal en moltes ocasions he trobat la sortida. Crec que el millor que pot fer una persona q

He viscut algunes de les formes que adopta l'amor: estimar a la família, amics, coneguts, parella... També he passat amors platònics, amors unilaterals, he passat desil·lusions, ruptures... He conegut les dues cares de la mateixa moneda, tot i que també hi ha el cantell que és l'amor fictici (aquell que et penses que hi és i només és una il·lusió).  Ho he passat molt bé, però també ho he passat fatal (i a vegades encara tinc alguna baixada emocional). Però he après i encara estic aprenent, no de l'amor en si (perquè depèn del qui el dona i del qui el rep), sinó de mi mateixa. Puc dir que estic apunt d'aconseguir un diploma que digui: "Llicenciatura sobre l'amor", el tèoric perquè el Màster en seducció i l'art de lligar aquest ni tan sols l'he començat. Per tots aquells que senten que les emocions els afoguen, us recomano mirar endins no fora. Potser veureu coses que no voleu mirar perquè no us agraden, és el millor que podeu fer perquè

En els somnis trobem molts dels pensaments que provenen de la part conscient. És com si cada nit veiéssim un o varis curtmetratges sobre conflictes, pors... que ens trobem a la vida real. Normalment els somnis em deixen regust amarg. Però n'hi ha que em donen molt mal rotllo. Són els més nítids, els que recordo més bé. I també són els que et fan reflexionar. A vegades de tant clars que els veig, penso que podrien ser premonitoris, perquè semblen massa reals. Espero que no. A vegades et preguntes perquè, perquè estic veient això que em fa tant mal. Per curar, perquè en sigui conscient de que hi haig de fer alguna cosa? O simplement em reflecteix el que estic sentint i no vull veure? Potser és tot l'anterior, el nostre cervell està preparat per sobreviure, sempre ens va recordant els fets que ens passen en sentit negatiu per evitar que tornin a ocórrer. Per això la majoria de somnis són de caire negatiu. Tot i que també depèn de la situació que tinguis en el pla consci

Publicitat  Et trobes en una relació i tens la sensació de que falta alguna cosa?  Noies? Trobeu que la vostra relació no és prou romàntica? Trobeu falta d'atenció per part d'ell i que es menja l'última oliva quan sap que us encanten? Però no el podeu deixar perquè l'estimeu i és la vostra persona especial? I si fos possible portar la relació en un altre nivell? No em refereixo a casar-se, perquè a molts els espanta la idea. Dic que podríem traslladar-ho en un altre lloc i en un altre temps. No es tracta d'anar de vacances a l'estiu o de canviar de pis. No. Us oferim... Teatre!! Posem la parella en un escenari i un director o directora professional els hi diu el que han de fer. Prenent de base unes quantes dades per crear els personatges i un guió escrit pels nostres millors guionistes perquè es desenvolupi la història, i ... comença un món nou de sensacions. DEMOSTRACIÓ Ella es passa a dir Juanita i ell José Luís Olmo Olivares,

La filla del vent li deien, aquella noia que corria amunt i avall tan ràpid com el vent. Sempre que la veien els seus veïns sabien quina hora era, molt puntual anava i venia cada dia. Però un dia de novembre que estava molt emboirat, no la van veure. Primer van pensar que era la boira que potser els havia distret i ja havia passat. Però en tot el dia no la van veure, ni anar ni tornar. Era al vespre quan els veïns van anar a casa seva a preguntar. No hi havia ningú a casa. Era molt estrany. La gent va començar a parlar, a pensar possibles explicacions. La imaginació va fer acte de presencia i començaren a crear històries d’assassinats, de fantasmes, de monstres, d'aliens... Van passar els dies, i la gent continuava parlant. Van trucar a la policia. Dins de la casa estava igual com si només haguessin sortint un moment. Els policies van intentar buscar pistes, indicis del que els hi podia haver passat. Van buscar per tota la casa, pel jardí... Vam parlar amb to

Hi ha un nen a terra, aparentment sembla que dorm. Al voltant seu hi ha un grup de gent que riu. Una dona s'acosta al grup. DONA 1 - Qui és ( el nen )? PARE - Com que qui és? És el meu fill. DONA 1 - Està mort? PARE - Com vol que estigui mort!!! Està dormint!! La dona se'l mira però no acaba de creure-ho. Va cap a una segona dona que estava esperant-la. Parlen en veu baixa. L'altra dona s'acosta al grup. DONA 2 - Que li ha passat alguna cosa perquè estigui estirat al terra? El pare enfadat li gira l'esquena. MARE - (molt indignada) Sí, sí que li ha passat, que és un nen i està cansat. Això és el què li passa!!! DONA 2 - Doncs deu estar molt cansat perquè sembla que no respiri. MARE - Doncs sí. I millor deixi'l estar! La dona 2 torna amb la dona 1 i tornen a parlar però aquesta vegada fan rebombori. S'acosta la dona 3 i s'hi afegeix. La dona 3 va decidida cap al grup. La mare perd la paciència.  DONA 3 - Segur que no està mort? P

Pensant amb el que havia passat aquests darrers mesos, vaig adonar-me que sóc del tipus de persones que "prefereix" perdre's pel bosc que buscar el camí ja marcat, per simplement caminar endavant. Aquest bosc on em perdo és el de les emocions. Moltes vegades costa de sortir-hi, t'hi recrees, t'hi amagues, penses que mai en sortiràs perquè només hi veus arbres i més arbres, i dones voltes i més voltes. Però t'adones que hi ha una escletxa de llum i quan t'hi apropes veus que el camí el tenies just al costat, només havies de fer l'esforç de caminar cap a la direcció correcta. No és fàcil. Ja quan t'hi has perdut moltes vegades, llavors comences a tenir les eines per sortir-ne. A vegades només necessites un petit pensament positiu per sortir-ne, de vegades necessites dies per trobar el sentit real de la teva vida per tornar a sortir. El problema és quan t'hi sents còmode però saps que és la pitjor opció, llavors el bosc es transforma crea un